En K.K. va estar parlant amb en Federico de “El cuartel del metal” en una recent entrevista. En Downing li confessava amb certa mística: "Li dec tot al metall, tota la meva vida i tota la meva existència. Vaig estar allà des del principi, quan encara no existia. El heavy rock no existia i el heavy metal tampoc. Fins i tot el rock no existia veritablement. Teníem el rock & roll a principis dels seixanta, però això era diferent. Estaven en Bill Haley, l’Elvis i en Chuck Berry, però no teníem rock. Teníem blues, que s'estava convertint en blues progressiu. I això va ser genial, van sortit moltes bandes de blues progressiu. Però semblava que no hi havia la música que realment cada cop m’interessava més. Em vaig proposar intentar ser part activa i crear ajudant tant com vaig poder. Però sí, és clar, li dec tot a ell. Ara estic feliç d'estar fent això com he fet sempre, donant tot el que puc per aquesta meravellosa música. No vull que aquesta estimada música sigui una pàgina en els llibres d’història d'aquí a cinquanta anys. Vull que continuï tenint vigència. Per això neixen els sermons del pecador. Potser ens poden ajudar a continuar endavant, a fer créixer el nombre de fans, a unir forces per seguint creant aquesta música i a deixar de banda a les persones que gaudeixen sent crítics amb alguna cosa, només perquè ja fa 40 o 50 anys que existeix.”
En relació al paper de les guitarres i al seu protagonisme en el disc, en Ken explicava: “Fa molt de temps, a principis del 60 i els 70, érem quatre integrants a la banda i jo composava les cançons completament sol. Ara m’adono que gaudia treballant d’aquesta manera, sense en Glenn i en Rob ja que moltes vegades les coses es converteixen en un compromís i calia tenir en compte els gustos de tothom. Per aquest motiu tot va encaixar amb tanta facilitat ja que vaig fer les coses a la meva manera. Hi ha moltes guitarres a l’àlbum. No vaig tocar suficients solos a Judas Priest, sobretot durant els darrers anys, però aquesta és una altra història... Òbviament, ara tinc més control i capacitat per compartir els solos per igual amb l’A.J. com si fóssim un equip y una banda. Això és el que m’agrada i gaudeixo creant aquest tipus de guitarres úniques. I això és el que se suposa que hauríem de fer com a guitarristes: crear alguna cosa única. En un futur m’agradaria ser més aventurer i fer coses més complexes amb els solos”.
Respecte al protagonisme del baix a tota la producció, comentava: “He produït el disc i li vaig dir a en Tony: ’Vull escoltar tot allò que toquis’. Volia que només hi hagués un petit espai entre el baix i les freqüències més greus de les guitarres. A Judas Priest mai vam escoltar suficientment l’Ian. Era difícil d’escoltar el seu baix. Vaig animar a en Tony a crear parts de baix i vaig deixar parts concretes buides per a què ell hi toqués al damunt. M’encanta això. El baixista és un membre molt important en una banda i se l’ha d’escoltar”.
Interrogat sobre el concepte latent darrera el títol i la portada del disc, en Kenneth confirma la seva existència: Sí, és així. Hi ha un munt de coses al disc, és molt profund, significatiu i emotiu per a mi, òbviament. M'encanta tot això, m'encanta la creació de tot el què envolta aquesta gran música que coneixem i estimem: la imatge, la mística, la intriga i l'ambigüitat que ens permet aprofundir en la nostra imaginació i crear interpretacions d’allò que sentim i escoltem. Tot es tracta d’un procés creatiu que és molt important per ser músic, per crear tots aquests paisatges musicals màgics i imaginaris als quals tots ens podem lliurar. Espero que això no soni massa filosòfic” adverteix en K.K. “És divertit. És divertit, però també és molt important per a nosaltres. Aquesta música significa molt per a nosaltres i per això ens l’estimem tant. Les nostres col·leccions de discos també reflecteixen la nostra vida i ho dic com a fan. Per això quan estem damunt de l’escenari som músics que tenim fans entre el públic, però a la vegada no deixem de ser fans d’altres intèrprets. És per això que amb cançons com “Metal Through And Through” o “Raise Your Fists” volen conscienciar tothom que no hi ha diferencia entre els uns i les altres, que som un sol. És el sentiment de pertànyer a la mateixa família metàl·lica de la qual n’he format part tota la meva vida”.
Pel que fa a la història que va inspirar la cançó “The Return Of The Sentinel” l’instrumentista la relatava així: “Un amic em va suggerir la idea de revisar alguna de les cançons de Judas Priest. Vaig gaudir molt agafant una peça del passat i transportant-la al present. No volia oblidar-me de la història, el llegat, d’allò que sóc i d’allò que he aconseguit. Em va agradar la idea i mentre més hi pensava, més m’emocionava. No sabia que el sentinel anava a morir i a ésser derrotat en plena batalla quan vaig començar la cançó, però a mesura que la peça evolucionava i el final arribava, vaig tenir la sensació que aquest podia ser el darrer treball de la meva vida. Podia ser l’última cançó meva que algú escoltés perquè mai saps el que pot passar a la vida, mai. Si anava a ser la meva darrera cançó, el meu epitafi, la idea encara m’atreia més. Volia acabar el treball d’aquesta manera i volia que la gent penses en tot el que havia fet fins aquell moment. Aquest disc significa molt per a mi. És per als fans, però també és per a mi. Aquesta es la meva manera de dir que aquesta música no ha de morir i que pot viure per a sempre”.
