Judas Priest / Megadeth / Testament
Palau Municipal d'Esports de Badalona, 19 de març de 2009
Per fi arribava a casa nostra el que s’ha acabat anomenant com la gira de l’any, aquella que el 1991 va recórrer bona part del continent americà. Certament si un concert de Judas Priest ja és una autèntica celebració en sí mateix, només cal afegir dues bandes de la trajectòria i amb la personalitat de Megadeth i Testament perquè això es converteixi en una festa, la Priest Feast. La gran festa del metall.
Els encarregats d’obrir foc van ser Testament. No em considero un fanàtic de la seva música, però resulta impossible no haver-se creuat amb el grup en algun moment de la seva dilatada trajectòria. A finals dels anys 80 es van fer un lloc entre les bandes capdavanteres del trash de la Bay Area de San Francisco de la mà de treballs com The New Order i Practice What You Preach, però una sèrie de decisions controvertides durant els noranta -que van tenir com a resultat una gir musical cap a terrenys més melòdics que els apropava perillosament a Metallica-, els va fer perdre volada i caure en l’oblit i l’ostracisme de bona part del públic i els mitjans. Després d'uns anys erràtics amb diversos viratges, canvis constants de formació i greus problemes de salut, tornen amb Formation Of Damnation –la seva nova referència després de nou anys-, una fantàstica mostra de recuperació del seu llegat i en conseqüència, del favor del seu públic.
Custodiats per un descomunal teló de fons que reprodueix la coberta d’aquest darrer treball, no van decebre ningú amb la seva mostra de trash metal old school. Les primeres notes de «Over The Wall» serveixen perquè un absolutament recuperat Chuk Billy es dirigeixi al públic que ja omple gairebé la meitat de l’aforament, entremig d’un so bastant dolent que no els abandonarà en tot el xou.
Les parets d’amplificadors cobertes amb dues pantalles amb el logo de la banda i l’esmentada cortina confereixen un aspecte immillorable a l’escenari, damunt del qual el grup combina la interpretació de peces antigues com «New Order» o «Souls Of Black» amb recents com «More Than Meets The Eye» o la que dóna títol al seu últim llançament i amb la que acaben el concert. L’equador d’aquest va venir marcat per «The Legacy» i va prosseguir sense treva amb «DNR (Do Not Resucitate)», «3 Days In Darkness» i el clàssic «Practice what you preach». Llàstima que com a convidats especials patissin la indiferència de bona part del públic ja que, mentre això passava, les primeres files fruïen del mur sonor, compacte i sense fissures dels nord-americans que, gràcies en bona part a la tornada de l’Alex Skolnik, han recuperat l’esperit dels seus primers anys. De forma eloqüent acomiaden la seva actuació amb el crit de heavy metal forever!!
Pocs minuts, els justos per canviar els bombos i els timbals i enretirar la paret de bafles, són suficients perquè una munió de Marshalls despullats, un efectista kit de bateria i un sobri teló negre amb el nom de la banda ens indiqui la imminent actuació de Megadeth. M’encanta aquest grup. Al llarg dels anys s’ha anat polint com un diamant, lliurant-se de supèrflues estridències i vanitoses ostentacions i creant un ens que és capaç de reunir en la seva justa mesura contundència, profunditat i un cert caire melòdic en totes les seves composicions. El cervell de tot aquest procés ha estat i continua sent en Dave Mustaine, per alguns un geni i un activista políticament compromès capaç de projectar el futur apocalíptic en les seves cançons, i per a uns altres un personatge ple de frustracions i inseguretats. El que ningú pot discutir és que ell -juntament amb en Menza, en Friedman i en Ellefson, sense els quals no hagués estat possible- van ajudar a mantenir viu el metall durant els tortuosos anys noranta, creant obres imprescindibles de la talla de Rust In Peace, Countdown To Extinction o Youthanasia. Després del frustrat intent d’obrir-se a nous públics amb Risk, tot comença a trontollar en el sí de la formació fins a arribar a la transitòria dissolució del combo -a causa d’una lesió al braç d’en Dave- que posteriorment reflota gràcies a una miraculosa recuperació de l’insigne pèl-roig –davant l’astorament de propis i estranys- amb ell com a únic membre clàssic. Primer The System Has Failed i més tard United Abominations, han marcat el retorn al circuit, amb majors dosis de crítica cap a la doble moral de polítics i militars.
En Mustaine apareix sol sota els focus per descarregar el riff del novedós «Sleepwalker» del seu darrer treball publicat el 2008 i prosseguir amb «Wake Up Dead» i «Take No Prisoners», amb un so força dolent que li tapa la veu i que marca un començament de xou a mig gas. Tot i la seva fredor característica, en Dave fa de mestre de cerimònies, es mostra amable i generós amb els seus seguidors a la vegada que comés però detallista, emfatitza amb gestos el missatge de les seves cançons i llueix els seus models de guitarra personalitzats. Tot i l’excel·lent concert, aquesta nova formació ha perdut pistonada: quan es doblen les guitarres a «She Wolf» el bo d’en Chris Broderick deixa pelés que no és l’Al Pitrelli –i molt menys en Marty Friedman-, mentre que durant «Peace Sells» en James Lomenzo i en Shawn Drover tampoc no superen els seus predecessors en el lloc. Però davant la polseguera que aixeca el grup quan encadena una darrera de l’altra peces incendiàries com «A Tout Le Monde»,«Skin O’ My Teeth», «She Wolf», «In My Darkest Hour», «Symphony Of Destruccion», «Sweating Bullets» o «Hangar 18», reservant pel gran final «Peace Sells» i «Holy Wars (The Punishment Due)», és impossible no claudicar davant del seu xou, com així ho demostra l’aprovació absoluta del públic totalment lliurat a la banda.
Ara per ara Megadeth és més que mai en Dave Mutaine, el cap suprem que dicta les normes sense oposició i es deleix per rebre sol el comiat calorós del seu públic quan –després de llençar les canelleres- abandona definitivament l’escenari.
Ja només quedava el plat fort de la nit, una de les bandes més influents de la història de la música i sense dubte la que defineix com a cap altra la verdadera essència del heavy metal. Evidentment estem parlant de Judas Priest, que davant l’alegria dels seus fidels presentaven un set-list renovat respecte a les gires posteriors a la reunió, amb dues peces del seu immaculat Nostradamus, donant descans a clàssics perennes i passant el testimoni a d’altres de més foscos, a peces inèdites en directe i a veritables sorpreses, entre d’altres que continuen conformant l’espina dorsal del xou dels Sacerdots.
En aquest segon tram de concerts pel vell continent no es van sortir gens del guió que ja havien escrit en els festivals d’estiu europeus i el Metal Masters Tour. Es suposa que venien a presentar Nostradamus i encara que ja havien avisat per activa i per passiva que per ara aparcaven aquest projecte a causa de les grans despeses que comportaria, què hauria passat si ens haguessin deixat escoltar «Pestilence And Plague», «Conquest» o «Alone»? Aniré una mica més lluny: imagineu que hauria passat si en aquest afany per treure-li la pols a pedres precioses, s’haguessin despenjat amb alguna petita variació i haguessin decidit incorporar al seu llistat de cançons «Freewheel Burning», «Delivering The Goods», «Reckless», «Ram It Down», «Rapid Fire», «Steeler» o «Starbreaker», només per citar-ne algunes...? Només de pensar-hi, se’m posa la pell de gallina...
Una altra de les preguntes que floten a l’aire és si tindrem ocasió d’escoltar-les en viu en una futura gira o amb aquesta s’haurà esvaït l’oportunitat de fer-ho?. En paraules del propi K.K. Downing cap dels membres s’han plantejat el final del grup: ben al contrari js wue entre els seus plans imminents està recórrer a l’estiu el continent americà tocant íntegre British Steel en motiu del trentè aniversari de la seva publicació (també podrem gaudir-ne a Europa...?) i plantejar-se la presentació de Nostradamus posteriorment. La veritat és que havent vist aquest darrer concert, potser caldria dona’ls-hi la raó: encara que a en Glenn Tipton se’l veu bastant espatllat, que les forces no són les mateixes i que mai no voldria veure a aquest grup arrastrar el seu llegat pels escenaris d’arreu, és encomiable comprovar com nit darrera nit onegen la bandera del Heavy metal mostrant sempre el mateix entusiasme, energia i entrega damunt l’escenari.
Respecte a l’escenografia tampoc hi ha cap gadget sorpresa que la diferenciï de la que es va poder veure, per exemple, al Kobetasonik (pots llegir la crònica del grup al festival al número 94 de la revista Pack de So o consultar-la a l’entrada del mes de juny), a excepció d’un teló de fons amb la cara del profeta, unes columnes laterals de focus, el mocador al cap d’en Rob o la seva nova armilla de cuir. Ens presenten, per tant, un escenari amb un primer nivell on hi ha una portalada central que duu pintada un motiu tribal dels que acompanyen la nova tipografia de Nostradamus (d’on en Halford en surt més d’un cop) i dues escales als laterals –franquejades pel símbol del grup- que permeten accedir al segon pis; aquest està coronat per la bateria d’en Travis que a cada cantó té una passarel·la acabada en una espècie de pedestal del qual n’emergirà el cantant en dues ocasions. A l’esquena del percussionista s’aniran succeint, cançó darrera cançó, els mateixos telons que en les últimes cites.
Però aquest dejà vu sembla importar ben poc als creients de l’església d’en Judes, quan els Defensors de la fe es disposen a redimir els pecats dels mortals mitjançant «Prophecy» -precedida de la intro gravada «Dawn Of Creation»- amb en Rob Halford damunt d’una de les passarel·les amb el seu hàbit platejat i el bàcul coronat amb la creu del diable. Sense deixar un segon per respirar ens flagel·len amb «Metal Gods» amb el cantant emergint de l’interior de l’escenari entre glopades de fum vermell amb un mocador amb calaveres al cap i cridant metal gods! a la recta final de la cançó entre els moviments amb les guitarres d’en KK i en Glenn, en una estampa pròpia d’aquells llunyans anys vuitanta.
Salutacions al respectable i atac frontal amb «Eat Me Alive» -amb en Downing i en Tipton començant el tema junts al centre de l’escenari- i amb «Beetween The Hammer And The Anvil» -amb l’inicial agut esfereïdor i el joc amb les banderes amb el símbol de la banda-.
L’escenari es queda a les fosques durant uns segons, fins que els dos instrumentistes surten d’entre bambolines per reclamar de la mà d’en Tipton el rugit dels fidels que escolten com els seus càntics d’“oé-oé-oé-oé” es fusionen amb els primers acords de «Devil’s Child».
Arribats a aquest punt, m’agradaria comentar dues coses: en primer lloc com els dos guitarristes conflueixen al centre de les taules amb major freqüència i naturalitat que en cites anteriors per moure a l’uníson els seus instruments en bona part de les cançons o per fer aquells curiosos salts cap enrere per donar un major impacte visual l’acabament dels temes. És com si tot tornés a ser igual que durant el Mercenarys Of Metal Tour i que el fantasma de les tivantors damunt l’escenari arran de la tornada d’en Rob s’haguessin esvaït definitivament. En segon, sembla que la parròquia estigui bastant apàtica i freda amb els Sacerdots, reaccionant i mostrant només la seva incontestable aprovació quan en Glenn els arenga a fer-ho o quan el vocalista els demana a crits let my hear you!!! o presta el micròfon als fidels.
A continuació només calen les paraules british steel i la pregunta breaking the what...? per encendre l’Olímpic de Badalona i perquè fins i tot el venedor ambulant de cerveses frueixi amb el clàssic «Breaking The Law. S’acaba d’obrir la capsa dels trons i «Hell Patrol» no apaivaga els ànims. En Halford, igual que ja ha fet abans amb, demana també la participació de la gent amb els seus càntics, que sembla haver despertat de cop.
Amb «Death» l’escenari es tinta de vermell mentre sonen les campanes que toquen a morts i el cantant apareix de les portalades centrals assegut en el tro amb braços acabats amb dues calaveres i entre una espessa boira roja. No és ni de bon tros el millor tall de Nostradamus, però visualment té una gran càrrega dramàtica i teatral.
Els ànims s’han refredat una mica i és potser per això que la intricada «Dissident Agressor» no és rebuda amb l’aclamació que caldria, tot el contrari que la preciosa «Angel» amb, segurament, la millor interpretació de la nit per part d’en Rob.
Sense temps per acabar de paladejar aquesta dolça peça, els altaveus escupen acer fos quan sonen les primeres notes de «The Hellion» i l’eufòria que s’encomana als devots pren proporcions bíbliques. «Electric Eye» desferma l’autèntica bogeria entre els beats. Ara sí que qualsevol pot entendre l’essència de la Priest Feast.
El leatherman agraeix els fans el seu recolzament i presenta l’himne «Rock Hard, Ride Free» amb tot el Palau entonant a capella la tornada i movent els braços d’un cantó a l’altra a petició del mestre de cerimònies.
En Downing -en el seu paper de guitar hero- transpira feeling quan apunta el cel amb la seva guitarra per iniciar a cop de palanca «Sinner» i posteriorment obsequiar-nos amb l’hipnòtic solo.
El breu joc que l’Scott Travis realitza amb els seus timbals és el presagi inequívoc de la descàrrega del ferotge «Painkiller». Aquest clàssic modern s’emporta l’ovació més tancada de la nit, a la vegada que pateix la pitjor interpretació d’en Halford –qui ha vingut ratllant al mateix nivell que en les darreres visites-.
Amb l’escenari a les fosques una altra vegada, té lloc la cerimònia litúrgica que acompanya qualsevol xou de Judas Priest: el brogit eixordador i inconfusible del motor de la potent Harley Davidson, l’ aparició d’en Rob pilotant la platejada màquina i els cops de guitarra d’en Tipton ens condueixen irremissiblement cap a «Hell Bent For Leather» que enllaça amb una inèdita i breu introducció de bateria que dóna pas a la versió de «The Green Manalishi (Whit The Two Pronged-Crown)» que cedeix el protagonisme a un públic que ja ha dinamitat tots el termòmetres del paroxisme absolut. El concert s’apropa al final quan els adeptes entonen els càntics que els fa repetir en Halford i que precedeixen a «You’ve Got Another Thing Coming», amb la veu de la primera estrofa en mans d’uns feligresos completament desbocats. Els Apòstols acomiaden la cançó, com ja han fet en altres temes, des del segon nivell de l’escenari amb en Glenn, en KK i l’Ian oferint els seus instruments com a mostra d’agraïment.
Tots cinc s’apropen als límits de l’escenari, reverencien als seus fans i els retornen els aplaudiments. Llencen pues i baquetes i en Downing i en Hill, els dos fundadors, s’agafen les mans i aixequen els seus braços reconeixent una nova victòria. Mentrestant, els pecadors comencen les pregàries a l’espera del proper adveniment dels Déus del metall a la Terra.
Text: Marc Milà Hernández
Fotografies: Vanesa Milà Hernández
