Segons les paraules que en Rob ha vingut pronunciant darrerament, el nou treball està gairebé finalitzat: "La seva fi està a prop, sí. Les lletres ja estan acabades; la major part de la gravació està feta. Només queda enregistrar les meves pistes vocals. Així que, en essència, està tot fet i aquesta és una sensació fantàstica, perquè realment ens indica el futur del metall. Tot el què hem fet a Priest en els darrers 50 anys ha estat impulsat per l'última música que hem creat. I en aquest cas no serà una excepció”, explicava en Halford a New York’s Classic Rock a finals del més d’octubre. "Acabarem aquesta celebració del 50è aniversari a São Paulo, Brasil, el 18 de desembre. I l'any que ve comencem amb el nostre bon amic Ozzy al Regne Unit amb qui també farem alguns espectacles a Europa. I després pararem i planificarem la seqüència del llançament del proper àlbum".
Dies abans, en una entrevista a d'AXS TV, el cantant intentava respondre amb poques paraules com definir el nou disc: "No puc dir 'més del mateix' perquè són quatre paraules, oi? Però el què vull dir amb això és que hi ha la mateixa energia, la mateixa vitalitat, la mateixa determinació que sempre. Si escoltes qualsevol disc de Priest des de Rocka Rolla als anys 70 fins els 2000 amb Firepower i tot el què hi ha entremig , tant si és 'Turbo Lover' com 'Painkiller' o 'You've Got Another Thing Comin'', tots ells connecten els punts que conformen la paràbola d'aquests 50 anys de metall. Un viatge que per a nosaltres encara no s'ha acabat, perquè això significa un altre àlbum i una altra gira. I no podem esperar a seguir creant metall, perquè aquest motor encara no s’ha apagat".
En declaracions a Corpus Christi Caller Times a finals del mes passat, el vocalista procurava donar resposta a quin havia estat el motor que hauria servit d’inspiració en aquest nou treball: “Realment no ho sé. No crec que hàgim fet mai un pla, per se. Potser ho vam fer una mica amb Firepower ja que volíem explorar els nostres elements clàssics. Tal vegada amb Painkiller també teníem clar el full de ruta. Volíem que Painkiller reforcés el poder feroç del metall que posseeix aquesta banda. A part d'aquests dos elapés, amb la resta mai sabem el què passarà. Ens reunim a l’estudi, tothom aporta les seves idees -alguns dies comencem sense cap ni una- que després acaben conformant una cançó que viurà per sempre. És increïble. Sempre busquem que un àlbum tingui identitat pròpia. Firepower va ser tan ben rebut i aclamat per la crítica que ens va fer pensar: 'És això? Ho hem de deixar aquí? Hem de deixar la festa ara?'” reflexiona en Halford. Però justament va ser això el què ens va donar encara més energia i més determinació per fer un altre àlbum de Priest. I fer-ne un que sigui un digne continuador de Firepower".
Per altra banda, en Richie Faulkner, l’altra veu autoritzada de la banda, aprofundia amb les seves declaracions a en Robert Cavuoto de Metal Rules a principis de la segona quinzena de novembre, sobre la direcció musical del nou plàstic: "Saps què? Internet sembla saber-ho tot aquests dies sobre com sonarà el nou àlbum basant-se en paraules que hem utilitzat en entrevistes anteriors. Crec que vam utilitzar el mot progressiu, i tothom pensa que serà un nou Nostradamus i en absolut serà així. Definitivament he utilitzat l’adjectiu progressiu perquè té alguns elements musicals que Firepower no tenia. Però això no el converteix en un disc de Rush. En lloc de basar-nos en l’estructura de vers, pont i tornada, hi hem introduït un parell de passatges musical entre aquests elements per fer-ho tot una mica més... interessant; potser progressiu és una paraula equivocada. No ho sé... Hauré d'anar amb compte amb les paraules que faci servir aquests dies. Hi trobareu connexions evidents amb l'últim disc. Però de cap manera és un Firepower II. No hi ha cap disc de Priest que soni igual, però tots tenen un ADN comú” aclareix el guitarrista. “I sempre intentes fer un disc millor que l’anterior; i aquest millor és subjectiu. La composició és millor? Les lletres són millors? Sona millor?. Així que és difícil definir-ho amb paraules, de veritat. Sempre és difícil resumir la teva pròpia música sense sonar petulant".
On no hi ha espai pel dubte és en relació a la participació d’en Glenn Tipton: “Hi serà, sí. No crec que hagi gravat les seves parts de guitarra encara, però definitivament està involucrat en l'escriptura. Òbviament, tots som conscients dels reptes que li suposa la malaltia del Parkinson, així que encara que no pugui tocar un dia en concret, estarà involucrat en l'escriptura. Ell compartiria les seves idees a través de mi".
A mitjans d’aquest mes de desembre, en Faulkner tornava a recordar a RadioacktivaColombia els detalls de la llarga gravació d’aquest nou treball: "Part de la gravació s’ha fet mentre hem estat de gira. Alguns de nosaltres tenim estudis de gravació a casa ara, així que podem enregisttrar les nostres parts entre els cicles de la gira. Així, per exemple, després de tocar per Europa jo vaig fer les guitarres a casa, amb l’Andy Sneap produint a distància. Quan vam tornar a la carretera l'Ian va fer el baix en els diez lliures. Vam gravar la bateria a Nashville. Vam decidir que no era necessari que estiguèssim tots en el mateix lloc i en el mateix moment. Érem conscients dels dos anys de confinament i que havíem de començar aquest disc i gravar-lo. I crec que ara només ens falta fer la veu i un parell de guitarres. Però la majoria són les veus que ha de gravar en Rob, que si no m’equivoco farà a principis de l'any vinent".
