Les guitarres sintetitzades insinuen una evanescent melodia com a preludi de l’escomesa d’un riff cent per cent Faulkner acompanyat pels plats del charles d’en Travis. Un convincent Rob Halford comença a cantar les estrofes rematant-les amb uns esfereïdors versos entre els incendiaris detalls d’en Richie i el precís doble bombo de l’Scott que corona la tornada. Una alliberada estrofa central dona pas a un notable solo compartit entre en Richie Faulkner i en Glenn Tipton que s’encreua meravellosament en una excelsa harmonia compartida. En Rob recupera la veu cantant amb un agut que ens porta fins a un breu solo d’en Faulkner que acomiada la peça entre els clams de panic attack...
Aquest “Panic Attack” imposa la latent força creativa dels Defensors de la fe fent-los sonar frescos (sense la necessitat de repetir ni reciclar vells esquemes després de gairebé cinquanta anys de carrera discogràfica) i deixa palès per una banda, el destacable estat de veu d'en Rob Halford i, per l'altra el determinant i l’inqüestionable pes que en Richie Faulkner té actualment en el procés compositiu dels darrers treballs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada