Abans d’acabar l’any, no està de més recapitular.
I més tractant-se d’un any tan excepcional per a Judas Priest com aquest: a
part de la publicació del seu darrer treball discogràfic Redeemer Of Souls, cal destacar el trentè aniversari de l’aparició
de Defenders Of The Faith, i el quarantè
del seu àlbum de debut, Rocka Rolla.
De les dues primeres obres ja se n’ha parlat força, però l’efemèride del seu
primer disc ha passat força desapercebuda.
L’elapé, que es va gravar durant l’estiu de 1974, va aparèixer el sis de setembre d’aquell mateix any i va estar precedit, a principis d’agost, per la sortida del senzill Rocka Rolla amb “Never Satisfed” a l’altra cara.
Resulta un disc força difícil d’encaixar dins de la discografia de la banda. No hi trobem els esfereïdors aguts d’en Halford ni els riffs demolidors d’en Tipton i en Downing que, davant de les lúgubres atmosferes, els densos passatges ambientals i un cert regust progressiu, encara no han germinat.
Per a molta gent és un primer pas innocent en la direcció correcta. Per a molta d’altra, un vinil mancat d’una direcció clara amb cançons que no tenen res d’espectacular ni únic en elles mateixes.
La producció va recaure en les mans d’en Rodger Bain i no serà recordada com la més rodona de la seva carrera. La companyia, convençuda del potencial dels Sacerdots, no només va apostar pel productor dels Black Sabbath, sinó que també va contractar els serveis del creador de la icònica llengua dels Rolling Stones, en John Pasche que, parodiant la xapa de l’ampolla de la marca Coca-Cola, va crear una desafortunada portada que no recull el sentir ni l’essència de la banda.
Posteriorment, quan el disc es va reeditar el 1987, va aparèixer al mercat amb un artwork diferent, realitzat pel Melvyn Grant, que simultàniament també es va utilitzar per il·lustrar la novel·la The Steel Tsard.
En unes recent declaracions a The Ultimate Classic
Rock, en Halford i en Tipton feien memòria d’aquells primers anys: “Per a la
companyia discogràfica vàrem resultar molt barats” recorda en Rob. “No sé quant
els va costar enregistrat l’àlbum, però estic segur que pràcticament res. Gravàvem
a l’estudi durant les sessions nocturnes perquè eren més econòmiques. Això ens
obligava a dormir durant el dia en la nostra furgoneta a ple estiu. Ens llevàvem
al voltant de les vuit o les nou del vespre, entràvem a l’estudi, gravàvem fins
a trenc d’alba i tornàvem a descansar com si fóssim vampirs”. “No teníem diners”
afegeix en Glenn. “Els de Gull Records ens acostumaven a donar vals de menjar,
bé... només un parell cada dia”.
D’aquesta època, tot i que parlem de ben entrat l'any 1975, es conserva el suport audiovisual de la seva aparició al
programa Old Grey Whistle Test de la
cadena britànica BBC 2.També circulen espectaculars i imprescindibles bootlegs com els de les actuacions al Festival de Reading o al Slough College de Londres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada