En K.K. reitera per enèsima vegada la imparitat entre els seus solos i els d’en Tipton!

Així ho torna a fer saber en la darrera entrevista concedida a Rockpages.gr on el guitarrista torna afirma: "Hauria d'haver tocat més solos a Priest. No hauria d'haver donat el meu braç a tòrcer, m’hauria d’haver mantingut ferm i dir: ‘Glenn, he de tocar més solos perquè puc tant com tu’. Ara, com que puc, és fantàstic. I veig bocabadat com Richie toca els meus solos i els d’en Glenn . Sé que l’Andy era el guitarra rítmic de la seva pròpia banda [Hell] i m’agradaven força. Sé que en Kevin era el guitarra solista [de Hell] i que per desgràcia va patir una lesió. M'agradava aquella banda. Vaig pensar que eren molt bons” explica en Downing. “Crec que en Richie toca els solos d’en Glenn a l'àlbum Firepower i no entenc perquè l’Andy no toca aquestes parts", continua dient en Downing. "Crec que hi ha una descompensació entre tots dos i trobo a faltar els solos per part d’un d’ells. Naturalment a Sermons Of The Sinner hi ha una gran quantitat de guitarres, solos i altres coses, i això m’agrada. I, per descomptat, puc tocar tant com vulgui en aquest disc.” 

“Actualment Judas Priest són una cosa completament diferent per a mi, bàsicament perquè no hi sóc” afirma taxatiu. Per a mi, tot va acabar quan vaig deixar-ho. Ho veig d’aquesta manera. Ara el grup és una banda diferent, tenen èxit i això és fantàstic. Però estic segur que molta gent recorda els Priest clàssics tal i com érem quan estàvem realment en flames, arrasant el món".

Imatgeria religiosa (LIII): Ja tenim aquí la cervesa Hails & Horns Halford Ale!

Els germans Halford, en Rob I en Nigel, han unit forces amb la casa Backyard Brewhouse de Walsall per fer la marca de cervesa Hails & Horns Halford Ale que s’estrenarà en exclusiva al festival Bloodstock Open Air d’aquest proper cap de setmana.

En Rob, qui paradoxalment va celebrar a principis d’any els seus trenta-cinc anys de sobrietat, va parlar ja fa uns mesos al podcast Across The Board, dirigit pels productors Emiko i Mike Exeter, sobre com aconsegueix mantenir-se sobri mentre està de gira. "No és fàcil", explicava. “A rehabilitació se’ns proporcionen moltes eines i recursos que faig servir cada dia. Molts d’ells són com notes mentals, parlaments amb un mateix. Hi ha molt treball interior. Això és realment vital en el dia a dia de la sobrietat. Quan estava a rehabilitació havia d’explicar la historia de la meva vida a tothom, de manera que totes les persones sabien a què em dedicava. I recordo que parlàvem del fet de tornar a aquest món del sexe, les drogues, el rock and roll i l'alcohol. No sabia com podia fer-hi front, perquè no es tractava d’un procés de reintegració gradual, per dir-ho d'alguna manera. Vaig apostar per no fer petits passos i anar directament al moll de l’os. No podia tornar a la banda i dir als meus companys: ‘No es pot beure. No es pot fer això. No es pot fer allò.’ Tot es resumeix en autocontrolar-se i acceptar la pròpia impotència. No recordo que ens haguéssim assegut mai a parlar sobre això, però hi va haver cura i comprensió per part seva, com encara n'hi ha ara", continuava relatant en Halford.

"Però jo seria l'última persona que imposaria les meves normes o la meva manera de viure a altres persones perquè això seria completament hipòcrita. Fins i tot ara, quan volem després d'un espectacle i els nois prenen una cervesa, un còctel o el que els ve de gust, home, a mi també m'encantaria beure’m una cervesa freda. M'encantaria un Jack Daniel’s amb Coca-Cola. Puc olorar-ne la flaire perquè estem junts a l’avió. És com tenir la veueta d’un àngel a un costat i la d’un dimoni a l'altre. El meu pensament immediat és que mai vull tornar a estar malalt. Mai, mai vull tornar a sentir-me tan malament. Mai vull tornar a estar en aquell lloc terrible, fosc i solitari. És una impuls fugisser, però sempre hi és. Quan estic a casa, en Thomas no beu. Quan vaig conèixer en Thomas per primera vegada, va deixar de beure. Això és un gran suport per a mi. Mai estic realment envoltant d'alcohol o drogues quan no estic treballant. Però, sí, quan els meus fans o quan els fans de Priest venen a veure’ns, sí beuen alguna cosa; és possible que apareguin amb un parell de copes com a part de la festa. Tenen tot el seu dret. I viuen la seva vida, fan festa i ho passen bé, com s’ha de fer. No tenen problemes amb alcohol, no tenen addicció a les drogues. Hi ha persones que poden gaudir del consum recreatiu sense que això tingui un efecte nociu sobre elles, ni físicament ni mental. "Per tant, considero el meu cas com un miracle absolut", afegia en Rob.

"Només puc dir que ha estat un miracle que des del 6 de gener de 1986 fins a l'1 de desembre de 2020 no hagi tingut ni una sola relliscada. I no estic presumint, perquè això ja forma part del passat i s’ha de viure el moment present. No penso en l’ahir ni en el demà, només penso en viure el moment. Però estic profundament agraït d’haver arribat fins aquí sense fallar. Potser fallar no és el terme més encertat. Sense sortir-me del camí, potser aquesta seria l’expressió més ajustada. Estic agraït d’haver pogut arribar fins aquí i mantenir-me net i sobri. Perquè si no ho hagués fet, qui sap on hauria anat a parar i com hauria acabat?"

En Halford anteriorment havia expressat que creia en l’existència d’algun poder superior que l’havia ajudat en la seva recuperació. "Un cop net i sobri, la meva vida va canviar completament", va confessar durant una aparició al podcast The Jasta Show d’en Jamey Jasta. "Part de la meva recuperació es basa en tenir la creença en una força superior. I funciona. Funciona i realment és important. Probablement” afegia el cantat, “hi haurà gent que escolta aquest podcast i que mai ha passat per això a la seva vida, i és fantàstic; es tracta només d’acceptar l’altre. Però sempre ho explico a la gent: allò que més faig és pregar. Realment prego força. I fins i tot si no creieu en la pregària, us animo a que ho proveu. Pregueu per tenir un bon dia, pel vostre amic o per qualsevol cosa. És increïble perquè funciona completament. Garanteixo que realment funciona. Sé que estic sonant com l’evangelista Billy Graham, però només intento explicar algunes de les coses que em serveixen en el meu dia a dia i que em fan sentir-me capaç de sortir cada nit a l’escenari i fer la meva feina”.

En una altra entrevista amb Classic Rock Revisited, el vocalista va dir que havia deixat de consumir perquè “Em sentia malament i estava realment cansat de trobar-me així. Sempre recordaré el primer concert que vaig fer net i sobri... Va ser a Alburquerque, a Nou Mèxic" recordava. "Em vaig sentir literalment en una altra dimensió, ja que tot m’arribava amb una claredat diàfana. Vaig poder gaudir de l'actuació de Judas Priest sense res que ho enterbolís. Des de llavors tot ho considero un miracle. Tothom ha d'enfrontar-se als seus dimonis en algun moment. No ha de ser alcohol o drogues. Pot ser menjar massa, no fer exercici físic o el que sigui... No és fàcil mantenir-se net i sobri en el rock and roll. Hi ha moltes temptacions des que et lleves fins que te’n vas a dormir, sobretot quan estàs a la carretera. Però crec que els meus amics i els meus germans sobris del metall som algunes de les persones més fortes del món".

Judas Priest ja es troben tancats a l'estudi?

Així ho semblen certificar les fotografies que han penjat en Richie i en Rob aquests darreres hores a les seves xarxes socials...

Ooooh! endevina que estem fent...
És màgic tornar a estar en marxa.

Com un ocell (voltor).

Imatgeria religiosa (LII): Vint anys de Demolition.

A meitats d’aquest mes de juliol es va complir el vintè aniversari de la publicació de Demolition, el polèmic segon i darrer disc d’estudi que va comptar amb Tim Ripper Owens a la veu abans de la reunió amb en Halford. Coincidint l’efemèride amb les entrevistes promocionals recolzant la sortida del debut de K.K’s Priest, dos dels seus protagonistes han parlat de la vigència d’aquest disc i de Jugulator, dels contratemps que van impedir valorar-los en la seva justa mesura i de la necessitat de rescabalar aquest greuge recuperant alguna de les seves peces de cara a la gira de presentació de Sermons Of The Sinner.

Els darrers dies de juny, al podcast de l’Eddie Trunk, en Downing posava en valor els discos d’estudi de l’era Ripper: “Crec que els discos que vam fer amb en Ripper son únics i màgics de veritat, perquè crec que teníem una nova entitat. En Ripper era jove i penso que vam fer un gran pas endavant, ja que havia passat un període d'anys força llarg des de Painkiller. Quan vaig tornar a reunir-me amb en Glenn després dels seus discos en solitari, no tenia ni idea del què hauria sortit si haguéssim continuat units. Estava en el limb pensant: 'I ara, que se suposa que haig de fer?’. Imagino que tot va sortir de manera natural com a compositors. En Glenn i jo erem Jugulator" segueix explicant. 

"Crec que ambdós discos han superat la prova del temps. Llegeixo comentaris del tipus escolta “Bullet Train”’ o ‘torneu a tocar aquelles cançons’. Va ser divertit i bastant brutal, així que tots aquests elements tornaran a acompanyar-nos. Ha passat massa temps, però tant de bo puguem sortir de gira i tocar cançons d’aquests àlbums. Resulta molt frustrant tenir una part del teu llegat tancant amb clau i forrellat com si ja no existís. Estem intentant ressuscitar-lo i esperem aconseguir-ho.”

Pocs dies després i encetat el mes de juliol, en K.K. en una conversa amb en Rodrigo Altaf de Sonic Perspectives, contextualitzava aquests àlbums en l’època en la qual es van publicar: “Crec que moltes bandes editen discos avançats al seu temps i el moment en el qual ho fan és molt important. Potser en aquest cas el moment no va ser el més adequat. La qüestió no era que en Ripper fos el cantant, sinó que en Rob no estava amb nosaltres. El tema tenia a veure amb la familiaritat de la seva veu, cosa que reconec i entenc. Crec que les aigües han tornat a mare i els fans tornen a escoltar aquests àlbums. A part de la veu hi ha moltes parts de guitarra i molts riffs dels quals em sento profundament orgullós”.

A principis d’agost, era el cantant qui raonava al podcast Iron City Rocks sobre el difícil moment pel qual passava el metall quan va ingressar a les files dels Sacerdots de la fe metàl·lica: "Entrar a Judas Priest en la pitjor època per la qual mai ha passat heavy metal és l'únic record dolent que tinc del meu pas per la banda. Va ser cap a la fi del grunge. L’any 96 les bandes de metall tocaven a clubs; no importa qui fossis ni a quin grup toquessis: tothom ho feia en recintes petits. I el fet que jo arribés després de cinc anys en blanc tampoc va ajudar. Però els fans eren fantàstics. I naturalment jo no agradava tothom, però això és normal. Encara hi ha gent a qui no accepten en Brian Johnson, la qual cosa em sorprèn. Però Jugulator i Demolition eren grans discos. Per a mi, Demolition va ser encara millor, així que va ser molt bo fer aquests àlbums. Quan algú em deia que no li agradava Jugulator o Demolition sempre li contestava: ‘Bé, vine al concert i escolta les cançons perquè t'encantaran’. Tothom sempre va portar-se molt bé amb mi. Estar a Judas Priest va ser molt divertit, els nois eren grans persones i va ser un gran moment” recordar en Tim. 

“Tot i així sempre vaig saber que en un moment o altre en Rob tornaria. I vaig entendre perfectament que en Rob necessitava a Judas Priest i que Judas Priest necessitava en Rob . Tots ho enteníem. Sabíem que passaria. Sempre planava aquesta sensació a l’ambient. Però mai vaig marxar de Judas Priest, vaig ésser acomiadat” continua explicant. “També és cert que volia començar a fer altres coses ja que hi havia molts períodes d’inactivitat, però mai vaig cremar cap pont. Vaig sortir i mai he parlat malament dels nois, malgrat haver volgut esborrat la meva existència a Judas Priest. M’agradaria comprar aquests discos o vendre’ls quan faig gires en solitari, però no es pot, es com si s’haguessin esfumat. Em refereixo a això mateix... Si estiguessin en el mercat els podria comprar a preu de cost i vendre’ls als meus concerts. Això seria genial, així tindria el meu catàleg complert. Però a nivell personal, els considero a tots amics: el management [el 2019 va conhortar al cantant a deixar d’utilitzar les portades dels discos en els quals va participar per a promocionar els seus xous en solitari], en Rob, ...tothom".

“Quan vaig començar a compondre el nou disc, va ser la primera vegada que treballava pensant que potser era l'últim de la meva vida” diu en Downing.

En declaracions a Sergi Ramos de The Metal Circus, el guitarrista explicava el procés catàrtic que va suposar escriure Sermons Of The Sinner: Quan la porta es va tancar definitivament per a què jo recuperés el meu lloc a Judas Priest, el més lògic era fer alguna cosa pel meu compte. No ha estat difícil. Ho he gaudit. Estic molt orgullós del disc i espero que als fans els agradi. És per a ells. Els sermons són les meves cançons i jo sóc el pecador. Imagino que es podria dir així... Espero que els fans no pensessin que m'oblidava del meu passat perquè no ho he fet” recorda en Kenneth. “Ara estic molt centrat. Em vaig cansar d'estar callat. Em vaig cansar de prostituir-me. Ara sóc com un animal salvatge al qual han deixat sortir de la gàbia. Mai vaig imaginar que la vida podia ser així, però ho és. Estic bé, motivat i vull fer un gran xou per als fans quan es pugui girar de nou.“

“Estic molt orgullós de qui sóc, de la banda i dels meus companys encara que tinguéssim els nostres problemes pel camí i ara no ens portem bé” continua explicant. “El respecte hi és. Hem fet història. Del què m'he adonat és que m'he de centrar en mi i en el que jo puc fer. He de confessar que quan estava component el disc era la primera vegada en què treballava en un disc pensant que potser era l'últim de la meva vida. Volia fer-ho tan bo com pogués i tan especial com pogués. Volia assegurar-me que el missatge arribés. Aquest gènere musical només té 3 o 4 dècades, però ha canviat les regles de tot i espero que això serveixi perquè algun jove músic digui ‘això està genial, vull compondre una cosa així’”.

Preguntat per la línia compositiva propera a la de Judas Priest i la participació d’en Ripper, el Downing afirmava: “El criteri era fer allò que em sortís de manera natural. Quan tens un so clàssic no vols canviar-lo en excés. No volia ficar guitarres d'afinació baixa o excessivament distorsionades. Havia de ser fidel al meu so i ser orgànic. Això va ser tot. Quan em poso a escriure, automàticament això és el que surt. Respecte a en Ripper, era l'elecció òbvia” deia en K.K. “És un gran vocalista i tothom ho sap. Hem treballat junts, hem viatjat junts i hem fet una enorme quantitat de xous junts. Era l'elecció més que evident. Penso que els discos que vam fer amb en Ripper estan infravalorats i que molts fans volen escoltar cançons d'aquells discos com "Bullet Train", "Cathedral Spires" i coses així. Podem tocar aquestes cançons ara. De fet, podem tocar qualsevol cançó de la qual jo hagi estat part com a compositor en els 40 anys que vaig passar a la banda. També podem tocar el nou material. Aquesta combinació és la que vull interpretar durant el temps que em quedi com a músic. Vaig a fer 70 anys i penso que m’he guanyat el dret de fer allò que em vingui de gust”.

Finalment era interrogat sobre la seva opinió al voltant de la importància que va tenir la introducció de bateria amb doble bombo gravada per ”Exciter” en la posterior manera de tocar heavy metal actualment i que ells van dur anys després a l’extrem amb “Painkiller”. El veterà guitarrista es mostra taxatiu: “Tens tota la raó. Per aquí era per on ens movíem des de Sin After Sin fins a British Steel. Stained Class i Killing Machine tenien la marca molt definida d’en Les amb el doble bombo. I tot i que va ser en Simon Philipps qui va gravar Sin After Sin, ja hi havia parts que apuntaven en aquesta direcció. Crec que després ens vam allunyar massa d'aquest estil. No m’entenguis malament: en Dave Holland era un gran bateria. No em penedeixo del seu pas per la banda. Però quan penso en això, crec que sí, que vam inventar en aquell moment l'estil de tocar la bateria en el heavy metall. Totes les bandes de heavy metal van començar a usar el doble bombo a partir de llavors, no?”

Judas Priest remasteritzen el video de "Breaking The Law"!

Per celebrar el llançament aquest mes d'octubre de 50 Heavy Metal Years Of Music, els Defensors de la fe han remasteritzat el vídeo oficial de "Breaking The Law" en alta definició. Si voleu veure'l en HD, cliqueu damunt la imatge.

En 'Ripper' vacunat i preparat per fer tremolar el món!

En una entrevista de fa un parell de dies amb Rocking With Jam Man, en Tim -que havia deixat clar que recolzava l’ús de màscares en espais públics per protegir els altres de possibles infeccions i que havia assegurat vacunar-se contra la Covid-19 tan aviat com fos possible malgrat haver recolzat habitualment les tesis demòcrates a les xarxes- va confirmar que ja rebut el seu vaccí: 'Ja estic vacunat i preparat per sortir a roquejar'” declarava. 

Suposem que la seva pauta haurà comprés una sola dosi ja que el passat 15 de juny, en resposta a una piulada d’en Tracii Guns al voltant de la relaxació de l’ús de mascaretes a Dinamarca, anunciava que temps enrere havia estat contagiat de Coronavirus. L’Owens contestava: “Em sembla genial! Vaig portar sempre la meva mascareta i em vaig refredar i infectar de Covid. Però no era un ploramiques que es queixés de portar-la. No va ser tan difícil. De fet, la vaig dur sempre que estava al gimnàs i pujava a la cinta de córrer. M’encantava portar-la perquè així la gent no em reconeixia i no havia de parlar amb ningú, de manera que encara era millor. Des de que vaig deixar de portar-la em sento molt millor i no tan cansat, però repeteixo que no em va importar gens portar-la".

Respecte a sí serà recelós a l’hora d’actuar o girar al costat de bandes que encara no s’hagin vacunat, el vocalista contestava: "No, poden fer el què vulguin. Crec que és decisió de cadascú. No estar vacunat no vol dir que s’estigui infectat, de la mateixa manera que estar vacunat no et fa immune ni t’exclou de patir la Covid. Se suposa que hauries d'estar més segur així, però no tractaré ningú diferent perquè no tingui la seva pauta de vacunació", va explicar. "És cosa seva. És com si no volgués portar el cinturó de seguretat, perfecte. Seguiré conduint al seu costat però jo sí em posaré el meu”.

El mes passat, en una entrevista amb "On The Road To Rock" en Ripper valorava la situació derivada de la pandèmia de la següent manera: “Ens va tocar lluitar amb una situació davant la qual mai ens havíem enfrontat i va ser molt estressant. La meva parella va estar treballant dos mesos a Nova York com a tècnic d’emergències quan va començar la Covid i mai no havia vist res semblant. Ella ho ha viscut de primera mà. Però sabeu què?” apuntava retòricament l’americà, “la meva filosofia és: ‘Fem el que s’hagi de fer per sortir endavant’. Si crec que una idea és correcte, sigui d’esquerres o de dretes, fem tot el estigui a les nostres mans per redreçar la situació. Els números pujaran i baixaran, però cal fer servir el sentit comú. Vull dir, no aniré a la botiga de queviures i li lleparé el cap a ningú. Em quedaré a sis metres d'ells i no estaré a prop d'algú que tossi. Només són coses de sentit comú. Feu el que hagueu de fer. Però crec que ara estem en una millor posició per reprendre la normalitat en el món de la música i l’esport. La realitat és la que és, pensis com pensis.”

Tal i com hem apuntat més amunt, en Ripper acostuma a respondre les piulades del partit republicà amb un  "m'agrada" i continuar els seus fils recolzant-ne les seves tesis. Així mateix, el 2012 va declarar haver votat en Mitt Romney als comicis d'aquell any i el 2016 va mostrar simpatia per la cursa electoral d'en Donald Trump de qui va dir que era la persona que necessitava els EE. UU. per avançar com a país després dels vuit anys horribles sota el mandat d'en Barack Obama i que si bé no es considerava demòcrata ni republicà, no podia votar a la Hilary Clinton per la seva política econòmica.