El documental dirigit per en Tom Morello i en Sam
Dunn, es va presentar oficialment ahir al prestigiós festival de cinema amb la
presencia dels dos directors i el cantant Rob Halford.
Durant la roda de premsa prèvia a l’estrena,
en Rob va comentar: "Ara és més important que mai que tinguem música. Personalment
crec que de la manera com està ara el món, la música està fent la seva feina
que és donar-li a la gent consol, donar-li a la gent alguna cosa per
desconnectar-se de la bogeria que l’envolta, per perdre's en un mateix, per
escapar. La música és fantasia, fins i tot la que té un fort missatge polític,
perquè t'eleva amb els seus valors i els seus missatges. Veig coses al món que
m'afecten i m'enfaden, i penso: ‘Hi ha alguna manera de plasmar això en una
cançó?’. Això és el que he estat fent des de sempre. En l'últim àlbum, no
esmentaré el seu nom, però parlo d'aquesta persona [en referència a Donald Trump].
He de controlar-me, perquè a mesura que em faig vell, la meva ira contra el món
augmenta. La injustícia augmenta, sobretot contra la meva pròpia gent [la
comunitat LGBTQ+], que segueix sofrint i sense obtenir els drets humans que es
mereix.”
“Vaig veure Jimi Hendrix al festival Isle of
Wight”, recorda el vocalista. “Sense que jo ho sabés, allà també hi eren en
K.K. i l’Ian. Estàvem tots tres al mateix lloc i encara no ens havíem conegut,
però això és el que la música pot fer. La música crea llaços, crea amistats
irrompibles. I senzillament pot portar-te a llocs, llocs que mai haguessis
somiat. La música és una experiència artística i les seves possibilitats són
infinites. Mai em comprometo a mitges amb res. Per a mi és el mil per cent o
res. Si no et així amb la teva música, aleshores no estàs causant l'impacte que
hauries de tenir com a músic, com a artista. Mai vaig voler ser responsable,
però ara més que mai tinc una responsabilitat, una responsabilitat amb mi
mateix, amb la banda tens responsabilitats i amb els fans, amb els fans també
la tens.”
En Sam Dunn, director del conegut documental Metal:
A Headbanger’s Journey (2005), explicava el següent en relació al judici que
va envoltar la publicació de “Painkiller”: “Crec que per a mi, un aspecte
realment important de Judas Priest i de la història, és que aquesta banda ha
canviat la cultura. I quan dic això, em refereixo més enllà del metall. De
vegades al món del metall, com som la nostra pròpia comunitat, la nostra pròpia
tribu, la nostra pròpia cultura, tendim a simplement veure les coses dins d'aquest context. Però el que va fer Judas Priest va ser defensar la
llibertat d'expressió i la música i això va tenir implicacions massives per al
futur de l'art i la seva expressió. Així que, una banda britànica de heavy
metal de Birmingham, el 1990 bàsicament va salvar la música” afirmava en Dunn. “I
crec que aquesta va ser la part de la història que probablement per mi va ser
més gratificant de desentranyar, perquè demostra que novament aquesta banda va
tenir un impacte molt més enllà de la música heavy metal" concloïa.
Per la seva banda, el guitarrista de Rage
Against The Machine, explicava quina va ser la motivació que el va dur a fer el
documental: "El heavy metal em va fer estimar la música. Ha estat un plaer
apropar-me des d’aquesta prespectiva als meus ídols. Sense ells no hagués creat
Rage Against The Machine. L'impressionant
de Judas Priest és que des que va treure el seu primer disc, ha seguit creixent
i creixent i avui la banda és més rellevant que mai.”
Un dels aspectes més important en els quals es
centra la pel·lícula és en el sentit comunitari i inclusiu que van crear els Defensors
de la fe: “La pròpia existència de Judas Priest és política. Durant molt de
temps jo era el negre del heavy metal, però en el seu públic no hi havia
estereotips. A Los Angeles, on jo vaig als seus concerts, el públic és potser
més del 50% llatí i hi ha una pila de parelles gais, i sí, hi ha alguns paios
grans com jo amb jaquetes de cuir que probablement porten els seus fills al
concert. Però aquesta comunitat, la unitat i l'harmonia que hi ha en un concert
de Judes Priest és, el model que hauríem de seguir. Judas Priest van crear una cultura
al voltant de l'heavy. Van crear tota una comunitat, de la mateixa manera que
el hip hop no és només música, sinó un estil de vida.”
Així mateix, també aclaria quin havia estat el
seu propòsit al voler relatar la carrera de les llegendes britàniques: “Hi ha
dos objectius en fer aquesta pel·lícula. El primer era oferir el que correspon als
fans de Judas Priest, cert? Els fans de Judas Priest estimen i estan
compromesos amb aquesta banda i volíem donar-los una pel·lícula que complís
cadascun dels seus requisits. El segon objectiu era que, si no has escoltat mai
una sola nota de la música de Judas Priest, o has sentit remotament el seu nom
un parell de vegades, les històries humanes són tan convincents que no importa
si t’interessa, si t'agrada la música heavy metal o Judas Priest.”
El documental, que compta amb les veus de tots
els membres de Judas Priest, també recull les opinions de noms com els de Billy
Corgan de Smashing Pumpkins, Scott Ian d’Anthrax, Darryl Mcdaniels de Run DMC,
Lzzy Hale de Halestorn o el mateix Morello, mentre xerren de forma distesa sobre
la seva passió compartida per Judas Priest: “Soc músic, però també soc fan, i
els fans quedem per beure i parlar sobre música” apuntava el músic i activista
polític.
A continuació, podeu veure el vídeo de presentació del documental que els Déus del metall han penjat al seu canal:
La premsa generalista catalana, també hi ha
dit la seva. En paraules de Xavi Serra, redactor del diari Ara, els dos
cineastes “imprimeixen en el film la seva passió de fans de tota la vida de
Judas Priest, però també una reflexió sobre el context social en què neix la
banda (les classes treballadores de les ciutats industrials de les Midlands
angleses) i el seu paper fonamental en el sorgiment del heavy metal com a força
musical, però també identitària i cultural.”
Per la seva banda, en Nando Salvà d’El Periòdico, no amaga la seva decepció: “Tant una cosa com l'altra [el judici per la suposada incitació al suïcidi i l’homosexualitat d’en Rob] van copar titulars informatius al seu dia i, en realitat, 'The Ballad of Judas Priest' no explica res que no fos públic ja. Tot i que la Berlinale li ha donat l'oportunitat de ser estrenada mundialment als cines, és una pel·lícula l'hàbitat natural de la qual és una pantalla petita. Aviat sabrem quina plataforma de streaming es queda amb ella.”
Per la seva banda, en Nando Salvà d’El Periòdico, no amaga la seva decepció: “Tant una cosa com l'altra [el judici per la suposada incitació al suïcidi i l’homosexualitat d’en Rob] van copar titulars informatius al seu dia i, en realitat, 'The Ballad of Judas Priest' no explica res que no fos públic ja. Tot i que la Berlinale li ha donat l'oportunitat de ser estrenada mundialment als cines, és una pel·lícula l'hàbitat natural de la qual és una pantalla petita. Aviat sabrem quina plataforma de streaming es queda amb ella.”
