Judas Priest fan pública la mort d’en Les Binks.

Ha estat a través d’un senzill i sentit missatge penjat ahir a la nit pels seus antics companys a les xarxes socials: “Estem profundament consternats per la mort d’en Les i enviem el nostre amor a la seva família, amics i fans. Va ser un bateria de primer nivell, demostrant la seva tècnica, el seu estil i la seva precisió úniques. Gràcies, Les. El teu llegat viurà per sempre...”

El bateria de 73 anys -del qual encara es desconeix el motiu del seu decés- va formar part de Judas Priest entre els anys 1977 i 1979 (durant els quals va gravar els àlbums Stained Class, Killing Machine i Unleashed In The East) i va tocar en directe per última vegada amb els membres actuals del grup i en K. K. Downing durant la cerimònia d’inducció de la banda al Rock & Roll Hall Of Fame encara no fa tres anys. 

En els darrers temps, a part de tenir la seva pròpia banda tribut a Judas Priest, Les Binks' Priesthood, també va tocar amb en Downing a l’embrió del que acabaria convertint-se en K.K’s Priest.

En K. K. continua dinamitant els ponts que el portarien novament fins a Judas Priest.

Quan no és la Jayne Andrews, és en K.K., però el què està clar és que el final cada cop està més a prop i les posicions d’un i altres cada vegada semblen més llunyanes, i així la possible reunió del guitarrista amb la resta de membres de la banda que ell va cofundar continua fonent-se com un terròs de sucre a dins d’un vas d’aigua. El ressentiment que alberga en Ken Downing a l’interior del seu cor és de proporcions bíbliques i el darrer afectat pel seu disgust ha estat el seu amic d’infantesa, l’Ian Hill arran de l’escassa participació d’aquest en la composició dels treballs dels Defensors de la fe. Ara que s’apropa el llançament de The Sinner Rides Again, en Kenneth no declina cap polèmica. En declaracions a Rock Of Nations el 10 de setembre , en Downing parlava de la negativa del baixista respecte a la seva tornada al grup: “Sincerament el pitjor de tot és que l’Ian m’hagi vetat l’oportunitat de tornar a la banda. Van anar junts a la llar d’infants, érem com germans. I hem passat molts anys a la part de darrera de l’autobús queixant-nos dels altres, anys  durant els quals vam conviure l’un amb l’altre. És per això que em sorprèn com ha canviat d’opinió amb tanta facilitat. En Rob va deixar la banda durant catorze anys i jo vaig ser una peça fonamental a l’hora de possibilitar el seu retorn. Com poden negar-me l’oportunitat de pujar a l’escenari i tocar les meves pròpies cançons? Diuen: ‘Nosaltres ho fem, però tu no pots’. L’Ian i en Rob mai van escriure res de música per aquesta banda. Està clar que hi ha alguna cosa que no va bé” continua explicant en K.K. “No té ni solta ni volta. Com pot l’Ian, el baixista que mai ha composat cap cançó [si obviem la seva contribució a “Winter” i “Invader”, nota del redactor], privar-me l’oportunitat de tornar al grup? Durant els meus anys a la banda he estat jo qui ha escrit totes les cançons i tots els riffs. Com pot estar tocant el baix i no permetre’m tocar a mi la guitarra en aquests temes? No té cap cap ni peus. I tampoc té cap sentit prescindir d’un membre original de la formació històrica. Me’n faig creus. De debò soc tan mala persona? Bé, el què ningú pot discutir-me és que jo he fet dos discos en dos anys i ells n’han publicat els mateixos en catorze. No ho entenc de veritat”.

Preguntat novament per les darreres converses que van tenir lloc fa mesos, el guitarrista torna a reafirmar-se en el seu relat: “Bé, els vaig preguntar un parell de vegades per carta si volien que reprengués la meva activitat a la banda i recuperés el lloc que em corresponia perquè estaven anunciant que anaven a sortir de gira com a quartet, però la seva resposta va ser un ’no’ taxatiu” recordava en K.K. a principis de setembre a Metal Hammer. “Esperava tornar a la banda quan hi hagués una vacant o quan m’ho demanessin, però en Glenn i l’Ian em van escriure a través dels seus advocats contestant-me un rotund ‘no’ sense sentit perquè jo vaig ser-hi des del començament. I en Rob, que va estar fora durant molts anys, com pot creure legitimat a dir que no considera la meva reincorporació? Jo vaig ser una peca clau en el seu retorn. En Glenn no volia la seva tornada, preferia conservar en Ripper. Però els vaig donar una oportunitat i els vaig tornar a preguntar: ‘N’esteu segurs?’. Però bé, ara estic bastant content, la veritat, perquè m’he redescobert. Jo era qui acostumava a escriure tot el material per a la banda a finals del seixanta i principis dels setanta i ja m’havia oblidat de tot allò... és agradable escriure les cançons, decidir sense haver de cedir a les opinions dels altres i que tot sigui tan feixuc. És fantàstic posar fil a l’agulla”.

En un altre ordre de coses i rememorant la seva fugaç reunió amb els membres de Priest durant la cerimònia d’introducció al Saló de la Fama, les paraules d’en K.K. a Chaoszine i "Trunk Nation With Eddie Trunk" de SiriusXM, també denoten desil·lusió respecte a com es van fer les coses: “Vaig pensar molt en anar o no. Em deia a mi mateix: ‘És un viatge molt, molt llarg i no estic segur de com aniran les coses’. Tant en Les com jo vam estar encantats quan el management ens va dir que nosaltres també anàvem a ser incorporats. Allò va ser genial. Però poc temps després vam rebre un altre correu electrònic on ens deien: ‘Us fem saber a tu i en Les que sou convidats de la banda’. El primer que em va passar pel cap va ser: ‘Aneu a pastar fang’. En tot cas soc convidat del Saló de la fama i estic per acceptar un premi que he guanyat pel meu propi dret. No soc el convidat de ningú. Després ens van comunicar que ens dirien quines eren les cançons que havíem de tocar. Vaig pensar: ’Vaja això no sortirà com jo creia’. Hauria de molestar-me en anar-hi? Crec que tenia motius per estar enfadat, però la gent només feia que dir-me: ’Has d’anar-hi. Això no tornarà a passar-te a la vida. T’ho mereixes’. Tot i les meves reticències vaig decidir presentar-m’hi. Finalment ens van mantenir apartats d’ells (vols, hotels i vestidors diferents) i no ens van permetre caminar junts per la catifa vermella, la qual cosa em va semblar molt trist, però així és com ells ho van voler. De totes maneres, ho vaig gaudir moltíssim", afegeix en Downing. "Vaig llogar l’equip i, per sort, tenia un parell de guitarres noves que mai havia vist ni tocat abans. Així que sí, va ser fàcil i divertit. Sincerament va ser tota una experiència". Una experiència que valora com una mica surrealista: "Fins i tot mentre actuava em preguntava: 'Estic fent el correcte? És realment heavy metal?’. Estic amb un munt de nois que m'odien. Miro l’Ed Sheeran i la Dolly Parton i penso: ‘A la merda. Estic al lloc correcte? És tot un somni?. Agafa la guitarra la guitarra, toca i ves després al bar’. I això és el que vaig fer. Vaig baixar de l'escenari, vaig canviar-me, vaig tornar directament al bar de l'hotel i vaig prendre unes cerveses. Va ser genial".

Posteriorment a la gala, en K.K. reconeixia les bon tracte dispensat per en Faulkner en els moments abans de la performance: “En Richie va estar genial. Va entrar un parell de vegades al camerino. Hi havia molta gent entrant i sortint. Jo no vaig dir res als nois, però tampoc em vaig amagar. Honestament, quan vaig pujar a l’escenari i vaig tocar, em vaig alegrar molt perquè m’ho havia guanyat. Hi va haver molta energia, tant per part meva com d’en Richie. Crec que en Richie pensava: ‘Haig de donar-ho tot davant d’aquest tipus, sinó m’eclipsarà’. Vam fer una bona feina junts, però no em vaig sentir com abans, estava lluny de sentir-m’hi. Hi havia tres guitarristes i dos bateries damunt l’escenari, així que potser aquesta és una de les raons per les quals no era com jo ho recordava. Però va ser divertit i estic encantat d’haver pres la decisió final d’assistir-hi”.

L’instrumentista també comenta la seva breu xerrada amb en Halford després del lliuirament dels guardons: “En Rob es va apropar a mi i jo no tenia cap intenció de parlar amb ell. Jo havia estat una part fonamental en la seva tornada a la banda i ara m’estava dient que jo no podia unir-me al grup. Com funciona això?” es pregunta en Downing. Només es pot entendre des del punt de vista que són en Glenn i la Jayne  els que prenen totes les decisions. I no m'agrada dir-ho, però Rob és només... L'única raó per la qual vaig parlar amb en Rob és perquè crec que està sent dirigit. Aquesta és l’únic motiu. No crec que en Rob vetés la meva tornada, crec que s’ha vist obligat a fer-ho. Crec que en Rob hauria recolzat el meu retorn. Però aquesta va ser la seva elecció. I ara en Richie ha marxat a fer les seves coses amb Elegant Weapons. Potser no li sembla suficient? És això realment?"

“Bygones”, el duet d’en Rob i la Dolly Parton, directe al n.º 1!

Concretament ahir, el tema “Bygones” (el darrer single de “Superstar”, el proper treball de la Dolly Parton) que compta amb la veu d’en Halford i la participació de Nikki Sixx i John 5, va debutar al primer lloc de la llista de cançons de rock clàssic de Mediabase. "Estic molt emocionada de veure la resposta que està rebent 'Bygones'!" deia la veterana cantant. "Debutar al número 1 de les llistes de rock és increïble, i poder-ho compartir amb en Rob, en Nikki i en John encara és més dolç. Avui soc una noia feliç!"

A "Rockstar" Parton uneix forces amb alguns dels artistes més llegendaris de la música rock juntament amb les estrelles més grans d'avui en el seu primer àlbum de rock. El disc compta amb 30 cançons, entre les quals hi ha 9 temes originals i 21 clàssics del rock, i es llançarà a nivell mundial el 17 de novembre a través de Butterfly Records.

La participació del Metalgod a “Rockstar” es va forjar a la cerimònia d’ingrés al Saló de la fama del Rock’ n‘ Roll del passat 5 de novembre quan es va unir damunt l’escenari a la llegenda del country per interpretar, juntament amb altres membres del Hall Of Fame com Pat Benatar, Annie Lennox, Pink i Simon Le Bon, el seu clàssic "Jolene".
Quan es va fer pública la llista d’intèrprets nominats a formar part del Saló de la Fama, en Rob va declarar la seva inapel·lable admiració cap a la Dolly: "He de fer un duet amb Dolly Parton...! Si en Lionel Richie i Priest entrem, crec que tots dos hauríem de fer-ho. "Vaig estar a l'escenari el cap de setmana passat amb Larry The Cable Guy al xou benèfic de l'Alice Cooper per a la seva gran institució, la Solid Rock Foundation. Si vaig estar al costat del meu amic Larry i cantar 'Roll, baby, roll', sens dubte puc estar amb la Dolly Parton a la meva esquerra i en Lionel Richie a la meva dreta". 

En declaracions el mes de juny de l’any passat a Metal Crypt, el vocalista havia revelat que era un gran fan de la Dolly i que s’havia planejat fer-se una foto amb ella a la cerimònia: "Insistiré fins aconseguir-ho, encara que no sàpiga qui soc", va dir. "Miraré a quina taula està asseguda. Aniré fins allà i faré les banyes del diable. Llengua fora i banyes amunt darrere del cap de la Dolly Parton. És l'única manera de fer-ho”.

En Halford ho resumia tot d’aquesta manera el novembre passat al San Antonio Current: "Sabia que hi hauria l’oportunitat unes setmanes abans de l'esdeveniment. Ella anava a fer aquesta cançó al final de l'espectacle compartint l’escenari amb els seus amics. Em van comentar: ‘T'agradaria estar a l'escenari amb Simon Le Bon, Pat Benatar, Annie Lennox, Pink, Sheryl Crow i la Zac Brown Band?’. I vaig contestar: ‘Sí, vull estar-hi’. ‘T'agradaria cantar una part de la cançó amb la Dolly?’ van preguntar-me després. I vaig respondre: ‘Deixa'm seure un minut...’. Mai vaig pensar que tindríem una connexió tan gran. Vaig cantar una tornada amb la Dolly Parton i el món es va tornar boig. I ara ho puc apreciar. Al principi no ho entenia”.
El cantant continua rememorant: “Vaig comportar-me com un fanboy total. Vaig pensar: 'Oh, Déu meu, ara ho he espatllat tot'. Però després de l'espectacle, el seu manager se'm va acostar i em va dir: ‘La Dolly està treballant en un projecte, un àlbum de rock. T'interessaria participar-hi?’ La meva resposta va ser: ‘Aquest és el meu número’. Poques setmanes després ja hi estava treballant”.

En Halford destacava la importància de compartir escenari amb Parton aquella nit: “Per a mi tenir l’oportunitat de cantar amb ella aquest parell de línies de 'Jolene' va significar molt. Estar tan a prop seu i sentir l'amor, la felicitat i l’alegria que transmet aquesta dama… i el talent que té, quan penses en els milers i milers de cançons que ha escrit. I la seva història... Ella és l'epítom de mantenir el rumb i creure en tu mateix i en les persones que t'envolten, de superar les dificultats i els desafiaments i tornar a assolir l’èxit. Quan penses en ella i en mi, en el punt on es troben les nostres vides, la generació a la qual pertanyem i les persones que representem, t’adones que va ser un moment realment molt, molt especial. Per tant, aquest i tots els altres que s’havien produït durant la nit, probablement van convertir aquell Saló de la Fama del Rock and Roll en un dels més memorables i notables de la història".
"Tot i que sempre seré un metal·lúrgic fins el meu últim dia, sempre he sentit que havia d'explorar qualsevol cosa que em trobés. Veure la imatge de mi i d'ella que es va fer viral, perquè semblava tan estranya, no fa més que refermar la qüestió de què no importa quin tipus de música t'agrada, quin estil de música toques o allò que sigui, perquè tots estem connectats. Quan tens l'oportunitat de conèixer a tota aquesta gent increïble, tot i que som de diferents dimensions de la música, hi ha un denominador comú perquè vivim per ella; això és el que fem", va dir en Halford. "La música és música. Així que mai he perdut la fe en el valor de l'amistat que aquesta pot bastir, siguis d'on siguis. Tot connecta.”

K.K: Downing: “Només tinc paraules de respecte per en Richie Faulkner”

Després d’haver tractar a en Faulkner com un simple clon a sou, l’opinió d’en K.K. respecte a l’actual guitarrista de Judas Priest ha canviat un cop ha compartit escenari amb ell a la gala de la cerimònia del Saló de la fama: “Vaig poder parlar amb ell, vam compartir escenari i vam tocar junts. Podria haver estat estrany, però no ho va ser.” comenta en Ken a Metal Talk. “Només tinc paraules de respecte per ell. Sé que té altres projectes al marge de Priest i li desitjo la millor de les sorts. L’única pega que vam tenir va ser que a mi m’agrada recórrer l’escenari i vam haver d’esquivar-nos l’un a l’altre [riu]”. Respecte als motius de la seva participació a l’acte, en Downing explica: “En un principi vaig pensar que se n’estava fent un gra massa. Era necessari volar fins a Los Ángeles per a tocar tres cançons i trencar el gel amb els nois? Quan vaig reflexionar sobre això, em vaig adonar que es tractava de la banda que vaig començar feia 50 anys i amb total seguretat me’n penediria si no hi anava. Per això vaig acceptar la invitació”.

Coneixem les declaracions de la Jayne Andrews, però quin sentiment despertava en els actuals membres de Priest el fet de tocar amb en K.K.? Fem una ullada a l’hemeroteca...

Un dia després d’haver acceptat l’ingrés al Hall Of Fame, en Faulkner es feia ressò a les xarxes socials de les seves sensacions: “Només tenim una vida per viure! Quina nit” enunciava el guitarrista. “Estic segur que va comportar una riuada d'emocions a tots els implicats i també els fans, però per a mi estar allà dalt compartint escenari amb en GT i en K.K. formant part d’un trio de guitarristes a Judas Priest,, ha estat una experiència que mai oblidaré. Una gran felicitació als nois i als increïbles artistes que es van incorporar ahir a la nit. Va ser realment al·lucinant ser-hi."

La participació d’en Richie va resultar paradoxal ja que ell era l’únic membre actual del grup que no estava nominat per a entrar a formar part d’aquest organisme. Ell n’era plenament conscient i així ho relatava en Rob a l’emissora de ràdio KSHE durant la segona quinzena del mes de novembre: "És un home miracle, sobretot si tens en compte per tot el què ha passat en els darrers mesos. I necessitava ser-hi. En un principi va dir: 'No crec que hagi d'estar a l'escenari'. Però jo li vaig dir: "Richie, has d’estar amb nosaltres. És important. No puc expressar correctament amb paraules perquè ho sento d’aquesta manera, però crec que necessites estar a l'escenari amb nosaltres’. I aquest era un sentiment compartir amb els altres; tothom sentia el mateix. És un home miracle” recalcava en Halford, “ i només per aquesta raó, entre moltes d'altres, era important que estigués en aquell escenari i mostrés a la gent les meravelles de la supervivència, les grans coses que els metges i els professionals de la salut poden fer, juntament amb les intervencions divines del Senyor, i com totes juntes van aconseguir que en Richie continuï entre nosaltres. Li vaig dir: 'Richie, has d'estar en aquest escenari, sobretot tu que pots moure els cabells amb K.K.’ [riu]". 

Sense perdre el fil d’aquesta darrera afirmació, el mateix cantant afirmava: "Va ser fantàstic. No havíem vist en Ken des de feia molt de temps. I encara no he vist imatges de la nostra actuació. Tot el que recordo són les meves breus interaccions amb en K.K., perquè jo sempre recorro l'escenari com una drag queen boja. Les meves interaccions amb en Ken i en Les, van ser genials. Em va semblar meravellós viure aquell moment junts després de tant de temps allunyats. I això només et demostra quin és el poder, el pes i l'ambient que suggereix el Rock & Roll Hall Of Fame. Vam recuperar alguna cosa de l'essència que realment ens ha portat fins aquí. Em vaig alegrar molt que en Ken i en Les acceptessin la invitació perquè era necessari que hi fossin. Va ser una decisió personal, però entenia que si tots entràvem a formar part del Saló de la fama, havem de tocar junts. I ho vam fer. I va ser màgic". “Vam deixar que la música parlés per si mateixa deixant de banda les coses que eren irrellevants” relatava en Rob al San Antonio Current. “Totes les coses que s'han dit per part dels uns i dels altres, es van esvair com el fum. El què realment importava era el què passa a l'escenari en aquell moment en el qual estàvem actuant junts. I ell estava a la meva dreta. Em va semblar com si ell sempre hi hagués estat. Mirava al meu darrere i estava en Les i els records eren aclaparadors. Vam estar en companyia els uns dels altres durant molt, molt poc temps. Vam tenir molt poc temps per comunicar-nos. Però amb el l’excusa de la inducció al Rock and Roll Hall Of Fame junts, era absolutament crucial que en K.K. i en Les estiguessin presents. Anaven a ser incorporats i havien d'estar a l’escenari. I més a més va ser molt emocionant que aprofitessin l'ocasió per dir: 'Sí, tornarem a tocar l'escenari amb vosaltres'".

Per la seva banda, l’Ian, l’altre co-fundador dels Priest, en declaracions a Alamo True Metal, explicava: "Tot va ser màgic i molt diferent de com jo pensava que seria. Per començar no m’imaginava que fos un esdeveniment tan gran. Hi havia un munt de públic i no només les estrelles i les celebritats a les taules del davant. Així que va ser una gran sorpresa. I va ser fantàstic tornar a veure a Ken” continua el baixista. “Espero que ell pensi el mateix [riu]. Tot va anar molt, molt ràpid. El vam veure durant una hora més o menys el dia de l'assaig i després una altra hora més o menys el dia de l’actuació. I després tothom va marxar per on havia vingut. Però va ser un plaer veure en Ken i en Les. Jo no havia vist a Les des de 1979 o 1980. Però va ser fantàstic tornar-lo a veure i donar la mà a tothom".

En Hill recorda així la trobada amb el seu antic company: "Vaig acostar-me i vaig saludar en Ken, i en Les.. També ho va fer en Rob, mentre que en Glenn aquell dia no estava massa fi i es va mantenir al marge fins l’últim moment. I, per descomptat, en Richie va estar parlant molt amb en Ken. Tot va ser molt professional. Tot va estar molt ben fet. Al final del dia, vam fer una gran actuació i tots vam aconseguir l’estatueta, la qual cosa va ser una gran notícia [riu]".

El tercer en discòrdia, en Les Binks també va donar la seva opinió sobre el retrobament a  Chaoszine a finals del mes passat: “Bé, feia molt de temps que no coincidia amb els nois de la banda, concretamene des de que vaig deixar-la. I, òbviament, en K.K. era la primera vegada que tornava a tocar amb ells des de que va marxar el 2011. L'ambient entre ells no ha sigut precisament genial durant els darrers anys. Així que molta gent es va sorprendre de veure que això passava realment. Eren pocs els que pensaven que tornarien a veure a en K.K. amb Judas Priest i molt menys amb mi, especialment amb dos bateries. Però en Richie Faulkner és un vell amic meu amb qui he treballat molt abans que s'unís a Judas Priest. Així que va ser un bon moment per a tornar a posar-se al dia amb en Richie. I ell i K.K. van congeniar molt bé, sobretot a l'escenari. Sempre em vaig portar bé amb tots els membres de la banda; mai vaig tenir cap problema quan treballava amb ells. La meva raó per deixar el grup era només pel management que tenien llavors No era gent molt agradable i m'estaven estafant a mi i a la banda. És una història molt llarga, però si arribes a una situació en la qual no et sents còmode ni confiat amb la gent amb qui estàs treballant, sobretot en aquests nivells, no et queda més remei que deixar-ho. Així, com dic, la meva relació amb la banda mai va ser el problema".

En relació a l’ambient entre ells i els membres de la banda, en Binks relatava: “l’actuació va ser un dissabte i l assaig el dijous. Així que hi va haver un dia de pausa entremig. Teníem una franja horària molt limitada, uns vuit minuts, crec que eren. Originalment se suposava que no anàvem a actuar. Només anàvem a estar allà per acceptar el premi i res més. Hi ha dues categories: la categoria "Performance" i la categoria "Excel·lència musical". Nosaltres estàvem a la categoria "Excel·lència musical", la qual cosa vol dir que no sempre es pot actuar. Però alguna cosa va passar i es va decidir que tocaríem. Ens van donar aquest temps limitat de vuit minuts, així que vam decidir que el millor era fer un popurri de tres cançons. Així que vam obrir amb "You've Got Another Thing Comin", vam continuar amb “Breaking The Law” i després vam fer “Living After Midnight”. El cas és que tot va passar en un instant. Quan ets allà dalt, el temps passa molt ràpid. I tots teníem un petit discurs d'acceptació per fer. Estàvem allotjats en hotels diferents, així que no vam poder passar gaire temps junts. La major part del temps ens vam veure al Microsoft Theatre, quan vam fer l'assaig. I entre bambolines, vam xerrar més. La nit de l'actuació, us podeu imaginar que va ser moguda. I la seguretat allà és increïble. Vull dir, és com passar per un sistema de seguretat d'un aeroport. I també tenen gossos que detecten droga, així que tot es va donar en un ambient d’alta seguretat. L’Alice Cooper va introduir la banda i va fer un petita presentació. Van mostrar un vídeo de cinc minuts de la carrera del grup, des dels primers dies fins avui. Després vam fer l'actuació, vam acceptar els premis i vam fer un petit discurs. Segons sembla, tots els discursos s'estan editant, però el meu va ser breu i amable perquè sabia que els retallarien. Així que vaig anar directament al moll de l`os ".

La cerimònia d'ingrés al Rock & Roll Hall Of Fame pas a pas!

A continuació es poden veure diversos vídeos que s'han penjat a les xarxes durant aquestes dies i que completen la primera entrada al voltant de la participació dels antics i els actuals membres de Judas Priest en l'acte d'entrada al Saló de la fama.

Judas Priest amb en K.K. Downing i en Les Binks toquen a la cerimònia d’ingrés al Saló de la fama del rock’ n’ roll!

Per fi s’ha fet realitat el somni de molts fans: en K.K. ha tornat a pujar a l’escenari amb la resta de Judas Priest... encara que només hagi estat per uns minuts!

Després d’haver estat nominats els anys 2018 i 2020, el 2022 ha estat l’any en el qual definitivament els Déus del metall han entrat a formar part de la llarga nòmina d’artistes que formen part d’aquest distingit museu, no a la categoria principal d’intèrprets sinó dins la d’”Excel·lència musical”, la que per a molts no és més que un títol de segona.

En Halford, en Hill, en Tipton i en Travis, juntament amb en Downing, en Binks i en Richie Faulkner (tot i que ell no estava nominat) van unir-se per tocar un pupurrí d’èxits que ha inclòs els clàssics "You've Got Another Thing Comin'", "Breaking The Law" i "Living After Midnight".

L’encarregat d’introduir-los al Saló de la fama ha estat l’Alice Cooper que ha dit: "Són la banda de metall definitiva. Van definir el so que coneixem com a heavy metal i el van fer inconfusible. I què pots dir de la veu d’en Rob Halford? Mai els aguts han cobert tal abast. Hi ha alguna emoció que no pugui expressar?. Són electrificant a l'escenari i una de les bandes en directe més impactants de la història del rock and roll” ha afegit en Cooper. “Priest ha portat amb orgull la bandera del hard rock i el heavy metal durant 50 anys, mai han vacil·lat, mai han seguint cap moda ni han pretès ser qualsevol cosa més enllà del què exactament són. Estan volant alt aquesta nit. Un reconeixement molt merescut i que arriba massa tard".

En el seu discurs d'acceptació, en Halford ha dit: "Soc el noi gai de la banda. Ens anomenem la comunitat del heavy metal que inclou tothom, independentment de quina sigui la vostra identitat sexual, com us vestiu o quines siguin les vostres creences. Tothom és benvingut". I ha continuat explicant: "Hauríem de sortir 50 anys més, però la màgia de la música és que viu per sempre. I aquesta és la raó per la qual estem aquí. Vivim pel heavy metal. Vivim per a la música. I vivim per al Saló de la Fama del Rock and Roll".