En K. K. continua dinamitant els ponts que el portarien novament fins a Judas Priest.

Quan no és la Jayne Andrews, és en K.K., però el què està clar és que el final cada cop està més a prop i les posicions d’un i altres cada vegada semblen més llunyanes, i així la possible reunió del guitarrista amb la resta de membres de la banda que ell va cofundar continua fonent-se com un terròs de sucre a dins d’un vas d’aigua. El ressentiment que alberga en Ken Downing a l’interior del seu cor és de proporcions bíbliques i el darrer afectat pel seu disgust ha estat el seu amic d’infantesa, l’Ian Hill arran de l’escassa participació d’aquest en la composició dels treballs dels Defensors de la fe. Ara que s’apropa el llançament de The Sinner Rides Again, en Kenneth no declina cap polèmica. En declaracions a Rock Of Nations el 10 de setembre , en Downing parlava de la negativa del baixista respecte a la seva tornada al grup: “Sincerament el pitjor de tot és que l’Ian m’hagi vetat l’oportunitat de tornar a la banda. Van anar junts a la llar d’infants, érem com germans. I hem passat molts anys a la part de darrera de l’autobús queixant-nos dels altres, anys  durant els quals vam conviure l’un amb l’altre. És per això que em sorprèn com ha canviat d’opinió amb tanta facilitat. En Rob va deixar la banda durant catorze anys i jo vaig ser una peça fonamental a l’hora de possibilitar el seu retorn. Com poden negar-me l’oportunitat de pujar a l’escenari i tocar les meves pròpies cançons? Diuen: ‘Nosaltres ho fem, però tu no pots’. L’Ian i en Rob mai van escriure res de música per aquesta banda. Està clar que hi ha alguna cosa que no va bé” continua explicant en K.K. “No té ni solta ni volta. Com pot l’Ian, el baixista que mai ha composat cap cançó [si obviem la seva contribució a “Winter” i “Invader”, nota del redactor], privar-me l’oportunitat de tornar al grup? Durant els meus anys a la banda he estat jo qui ha escrit totes les cançons i tots els riffs. Com pot estar tocant el baix i no permetre’m tocar a mi la guitarra en aquests temes? No té cap cap ni peus. I tampoc té cap sentit prescindir d’un membre original de la formació històrica. Me’n faig creus. De debò soc tan mala persona? Bé, el què ningú pot discutir-me és que jo he fet dos discos en dos anys i ells n’han publicat els mateixos en catorze. No ho entenc de veritat”.

Preguntat novament per les darreres converses que van tenir lloc fa mesos, el guitarrista torna a reafirmar-se en el seu relat: “Bé, els vaig preguntar un parell de vegades per carta si volien que reprengués la meva activitat a la banda i recuperés el lloc que em corresponia perquè estaven anunciant que anaven a sortir de gira com a quartet, però la seva resposta va ser un ’no’ taxatiu” recordava en K.K. a principis de setembre a Metal Hammer. “Esperava tornar a la banda quan hi hagués una vacant o quan m’ho demanessin, però en Glenn i l’Ian em van escriure a través dels seus advocats contestant-me un rotund ‘no’ sense sentit perquè jo vaig ser-hi des del començament. I en Rob, que va estar fora durant molts anys, com pot creure legitimat a dir que no considera la meva reincorporació? Jo vaig ser una peca clau en el seu retorn. En Glenn no volia la seva tornada, preferia conservar en Ripper. Però els vaig donar una oportunitat i els vaig tornar a preguntar: ‘N’esteu segurs?’. Però bé, ara estic bastant content, la veritat, perquè m’he redescobert. Jo era qui acostumava a escriure tot el material per a la banda a finals del seixanta i principis dels setanta i ja m’havia oblidat de tot allò... és agradable escriure les cançons, decidir sense haver de cedir a les opinions dels altres i que tot sigui tan feixuc. És fantàstic posar fil a l’agulla”.

En un altre ordre de coses i rememorant la seva fugaç reunió amb els membres de Priest durant la cerimònia d’introducció al Saló de la Fama, les paraules d’en K.K. a Chaoszine i "Trunk Nation With Eddie Trunk" de SiriusXM, també denoten desil·lusió respecte a com es van fer les coses: “Vaig pensar molt en anar o no. Em deia a mi mateix: ‘És un viatge molt, molt llarg i no estic segur de com aniran les coses’. Tant en Les com jo vam estar encantats quan el management ens va dir que nosaltres també anàvem a ser incorporats. Allò va ser genial. Però poc temps després vam rebre un altre correu electrònic on ens deien: ‘Us fem saber a tu i en Les que sou convidats de la banda’. El primer que em va passar pel cap va ser: ‘Aneu a pastar fang’. En tot cas soc convidat del Saló de la fama i estic per acceptar un premi que he guanyat pel meu propi dret. No soc el convidat de ningú. Després ens van comunicar que ens dirien quines eren les cançons que havíem de tocar. Vaig pensar: ’Vaja això no sortirà com jo creia’. Hauria de molestar-me en anar-hi? Crec que tenia motius per estar enfadat, però la gent només feia que dir-me: ’Has d’anar-hi. Això no tornarà a passar-te a la vida. T’ho mereixes’. Tot i les meves reticències vaig decidir presentar-m’hi. Finalment ens van mantenir apartats d’ells (vols, hotels i vestidors diferents) i no ens van permetre caminar junts per la catifa vermella, la qual cosa em va semblar molt trist, però així és com ells ho van voler. De totes maneres, ho vaig gaudir moltíssim", afegeix en Downing. "Vaig llogar l’equip i, per sort, tenia un parell de guitarres noves que mai havia vist ni tocat abans. Així que sí, va ser fàcil i divertit. Sincerament va ser tota una experiència". Una experiència que valora com una mica surrealista: "Fins i tot mentre actuava em preguntava: 'Estic fent el correcte? És realment heavy metal?’. Estic amb un munt de nois que m'odien. Miro l’Ed Sheeran i la Dolly Parton i penso: ‘A la merda. Estic al lloc correcte? És tot un somni?. Agafa la guitarra la guitarra, toca i ves després al bar’. I això és el que vaig fer. Vaig baixar de l'escenari, vaig canviar-me, vaig tornar directament al bar de l'hotel i vaig prendre unes cerveses. Va ser genial".

Posteriorment a la gala, en K.K. reconeixia les bon tracte dispensat per en Faulkner en els moments abans de la performance: “En Richie va estar genial. Va entrar un parell de vegades al camerino. Hi havia molta gent entrant i sortint. Jo no vaig dir res als nois, però tampoc em vaig amagar. Honestament, quan vaig pujar a l’escenari i vaig tocar, em vaig alegrar molt perquè m’ho havia guanyat. Hi va haver molta energia, tant per part meva com d’en Richie. Crec que en Richie pensava: ‘Haig de donar-ho tot davant d’aquest tipus, sinó m’eclipsarà’. Vam fer una bona feina junts, però no em vaig sentir com abans, estava lluny de sentir-m’hi. Hi havia tres guitarristes i dos bateries damunt l’escenari, així que potser aquesta és una de les raons per les quals no era com jo ho recordava. Però va ser divertit i estic encantat d’haver pres la decisió final d’assistir-hi”.

L’instrumentista també comenta la seva breu xerrada amb en Halford després del lliuirament dels guardons: “En Rob es va apropar a mi i jo no tenia cap intenció de parlar amb ell. Jo havia estat una part fonamental en la seva tornada a la banda i ara m’estava dient que jo no podia unir-me al grup. Com funciona això?” es pregunta en Downing. Només es pot entendre des del punt de vista que són en Glenn i la Jayne  els que prenen totes les decisions. I no m'agrada dir-ho, però Rob és només... L'única raó per la qual vaig parlar amb en Rob és perquè crec que està sent dirigit. Aquesta és l’únic motiu. No crec que en Rob vetés la meva tornada, crec que s’ha vist obligat a fer-ho. Crec que en Rob hauria recolzat el meu retorn. Però aquesta va ser la seva elecció. I ara en Richie ha marxat a fer les seves coses amb Elegant Weapons. Potser no li sembla suficient? És això realment?"