Traductor

Benvinguts al blog de les biografies musicals relacionades amb JUDAS PRIEST.

La seva creació respon a la necessitat d' anar afegint noves dades que no es troben recollides en les actuals edicions en paper -tant a Judas Priest. Los dioses del metal (Quarentena Ediciones, 2008) com a Judas Priest. Los defensores de la fe (Quarentena Ediciones, 2012)-, així com informacions derivades de la seva publicació. Igualment vol servir de nexe entre l'autor i aquells lectors que vulguin expressar-li la seva opinió.

Su creación responde a la necesidad de ir añadiendo nuevos datos que no se encuentran recogidos en las actuales ediciones en papel
-tanto en Judas Priest. Los dioses del metal (Quarentena Ediciones, 2008) como en Judas Priest. Los defensores de la fe(Quarentena Ediciones, 2012)-, así como informaciones derivadas de su publicación. De la misma manera quiere servir de nexo de unión entre el autor y aquellos lectores que quieran expresarle su opinión.



24 d’agost 2026

Els Guardians de la fe reconverteixen els impius iruindarrak reunits a la multitudinària missa oficiada al Navarra Arena!


Judas Priest, la història vivent del heavy metal, sorpren a propis i estranys amb un concert que quedarà en el record de les gairebé deu mil ànimes que els demostren la seva fe incorrupta.


Després de les primeres estrofes, “War Pigs” de Black Sabbath es fon a negre, els llums s’apaguen i comença a escoltar-se la intro amb tints èpics que inaugura aquesta gira. La cridòria és eixordadora. Tot seguit, sonen els acords inicials de “You’ Ve Got Another Thing Comin’” que els fidels acompanyem picant de mans, amb la mateixa esperança d’una penitència per a redimir les faltes comeses. Instants després, cau el teló que oculta l’escenari i es desferma el deliri absolut. Richie Faulkner, Rob Halford, Ian Hill i Andy Sneap, plantats davant la tarima on hi ha muntada la bateria de l’Scott Travis, avancen cap a la vora de l’escenari mentre a les cinc pantalles disposades, apareixen imatges del passat industrial del Black Country al costat de l’ensenya de la regió. M’encanta com funciona aquesta cançó per obrir el xou, malgrat que a priori no ho hauria dit mai. La complicitat que crea convidant tothom a participar, resulta ser tot un encert.


El ressò d’uns xocs metàl·lics són el preludi de “Metal Gods” amb la pantalla gegant simulant una forja i combinant amb les altres quatre distribuïdes arran de terra la projecció d’imatges de la desfilada d’un exèrcit de robots, a la qual s’afegeix en Rob a les acaballes del tema amb els seus ridículs, però ja imprescindibles, moviments maquinals.


El metalgod aprofita aquest moment per saludar els seus seguidors i proclamar que els Priest han tornat. Pregunta si tothom està preparat per una nit de heavy metal i arrenca “Breaking The Law”, l’himne contestatari per definició i la cançó amb la qual tot va començar per a mi. La gent ens hi deixem la veu, a la vegada que contemplem amb un somriure als llavis l’estampa icònica dels dos guitarristes i el cantant movent-se a l’uníson, mentre segueixen el ritme d’una melodia tantes vegades escoltada.
Transcorreguts aquests primers compassos, podem constatar un parell de coses. La primera, tal com ja apuntava a l’article esmentat anteriorment, és que l’actual reencarnació de Judas Priest funciona amb la precisió d’un rellotge suís. En Halford enfronta cada nit una lluita entre el seu esperit jove i el seu cos cansat; en Hill continua passant gairebé desapercebut ocupant el seu còmode, voluntari i fix segon pla; en Travis és el tresor amagat, la peça imprescindible en l’engranatge de la maquinària Priest; l’Sneap ha passat de ser una solució temporal a ocupar definitivament la plaça d’en Tipton en directe, mentre que en Faulkner encarna com ningú el paper de guitar hero nascut en una altra època que “juga” per i pel grup. Tant ell com l’Andy són els “culpables” de la revifada de la temperatura de combustió de la forja dels de Birmingham. 
La segona de les consideracions, fa referència a l’escenografia. És evident que la recent producció no inventa res que no se sàpiga, però és efectiva i compleix amb l’objectiu de reforçar l’experiència del directe, sense robar protagonisme a allò que realment és important. Les pantalles secundàries mostren tant dissenys que complementen els de la principal com altres que conformen amb aquesta conjunts únics i vistosos. 


Per la seva banda, l’equip d’il·luminació és fantàstic i el resultat de la combinació de focus de diferents tons, com per exemple entre grocs i morats, és molt lluïda. La forca del diable, trufada de focus, va emergint de darrere la bateria per recolzar l’impacte visual en alguns dels temes, de la mateixa manera que també ho fan els potents i precisos feixos de llum làser de colors en unes altres ocasions.
 

Capítol a part mereix l’inacabable fons d’armari del senyor Rob Halford amb gairebé una desena de jaquetes entre caçadores, casaques, levites i armilles que es va canviant cada vegada que s’amaga entre bastidors.
Aquesta gira s’ha plantejat com una celebració del llegat de Judas Priest i quina millor manera de festejar-lo que esmolant “The Ripper”. Quan era adolescent i durant un llarg període, vaig escoltar-lo moltíssim. Malgrat que en Rob ja no fa l’agut esbudellador després del primer vers, el tema és imbatible i la recreació dels sòrdids carrerons de la city i la successió d’antics titulars de la premsa de l’època, ens recorden l’onada de terror generada pels homicidis comesos per aquest cruel assassí.

L’escenari es tenyeix de blau, l’Sneap i en Faulkner hi concorren al centre i l’Scott Travis, dret darrere la bateria, demana que l’auditori piqui de mans. L’esfereïdor riff de “The Sentinel”, dona pas a la fusió perfecta entre l’èpica futurista, la destresa tècnica i els aguts desorbitats que exemplifiquen aquesta obra i que aquesta nit cobren encara més força gràcies a les llampades dels làsers i als incomptables raigs de llum que retopen als miralls de la bola de discoteca suspesa de la coberta. 


Definitivament, el bo d’en Rob Halford ha acabat adaptant les línies vocals del pont i la tornada per poder-les cantar sense esgargamellar-se, un ajust que lamentablement deixa afeblits part de la grandesa i el brillo del tema. Una mancança semblant s’aprecia en el solo compartit que, com la resta de parts individuals de les quals s’ocupa Andy Sneap, no tenen aquell toc únic que imprimia en Glenn Tipton. L’Andy és un productor superb i un excel·lent guitarrista rítmic, però d’aquí a reunir totes les qualitats per a substituir algú com en Tipton, hi ha un món. Tot i això, hi posa tota la seva voluntat i en les actuacions d’aquesta tournée, se’l veu gaudir i mostrar-se més còmode i desimbolt en les seves tasques instrumentals que en les anteriors visites. 
“Desert Plains”, amb una cadència més propera a la de la versió original, és una d’aquelles gemmes que, un cop la vaig redescobrir a Priest... Live, va prendre una dimensió de proporcions enormes i es va convertir de facto en una de les meves favorites. 


“Lighting Strikes”, el senzill de l’aclamat Firepower, ens retorna al present. Un títol al qual la banda té molta fe, però que és un dels que menys m’agrada d’aquest disc. Això, però, no m’impedeix gaudir-lo i esperar amb els braços oberts l’agut final d’en Rob.
Les notes de guitarra sintetitzada només poden anunciar l’arribada de “Turbo Lover”, amb en Faulkner animant a uns assistents que explotarem de joia cantant la tornada hilarant d’aquest clàssic que s’ha guanyat la categoria contra tot pronòstic. Resulta curiós veure com el temps ens ofereix una perspectiva diferent de les coses. Només així s’explica que un tema d’un àlbum tan controvertit en el moment de la seva publicació, es converteixi en un dels que desperta més entusiasme entre la parròquia després d’haver estat recuperat a la gira de Demolition
Sense deixar un segon de respir, el grup ens porta a la foneria per a modelar “Steeler”, una de les peces més rotundes de l’àlbum British Steel. Heavy metal de soca-rel amb una gran interpretació per part d’en Halford, un impecable Travis i un mà a mà final entre en Faulkner i l’Sneap que fa treure espurnes a les seves guitarres. Sense dubte, la gran sorpresa de la gira en ser una composició que fins ara els Garants ferrosos només havien tocat als Estats Units.
En aquest moment just, quan els fanàtics -si se’m permet el símil pugilístic- estem a punt del K.O. després de la turmenta de cops que amb les seves cançons ens ha infligit la formació, arriba l’única treva de la vetllada. Una alenada d’oxigen que permet començar a prendre consciència de l’allau de  metall que ens acaba de passar pel damunt. Assegut a la dreta de l’escenari, el cantant agraeix la perseverança, la fe i els valors inclusius de la comunitat metàl·lica mitjançant un emotiu discurs i presenta “Delivering The Goods”, una altra de les poc habituals en els repertoris i que la banda no tocava per Europa des de feia un quart de segle. Killing Machine va ser la segona casset que vaig tenir de Judas Priest i guardo una estima especial a la major part dels temes d’aquest disc, entre els que hi compto el tall que obre el treball i la seva magnífica arrencada in crescendo.


“Panic Attack” és l’elegida per representar el darrer Invincible Shield. Bona cançó de la qual m’agraden molt les originals línies de veu (molt exigents en directe) i les fenomenals harmonies de guitarra.
A continuació, els dos instrumentistes tornen a concórrer al centre de l’escenari i deixen que la llum blanca els banyi abans de desafiar la composició per excel·lència, la majestuosa “Victim Of Changes” amb la seva combinació de llum i foscor, d’indulgència i inclemència, de delicadesa i agressivitat. Increïble interpretació d’en Rob que compleix amb escreix en els aguts culminants, mentre que en Richie dona curs a la seva creativitat en l’emblemàtic solo que protagonitzava en K. K. Downing.


La iconografia vikinga ens fa viatjar fins a “Halls Of Valhalla”, l’exponent de Redeemer Of Souls, una pista d’excel·lent factura marcada per un agut embridat a la seva part central que neix del mateix abisme velar de la gola del nostre vocalista. 
Instal·lats en el regne dels Déus nòrdics, allò ja no té aturador, especialment quan les pantalles presagien la vinguda del salvador de la humanitat. L’Scott Travis executa el patró de bateria de “Painkiller” i la gent enfollim literalment. Un títol que, per a una gran majoria dels fans més joves, és la definició exacta d’allò que anomenem heavy metal i que a hores d’ara s’ha guanyat a pols ser una de les imprescindibles del set list. En Halford pateix davant l’extrema exigència vocal (recordem que estem parlant d’un senyor que aquest mes d’agost fa setanta-cinc anys), però tira endavant la cançó amb dignitat. 
Els Sacerdots es retiren momentàniament de l’escenari. La forca del diable es tinta de vermell en el mateix instant que retronen les primeres notes de “The Hellion”. A la penombra, la multitud comencem a entonar la dramàtica melodia com si ens hi anés la vida, de la mateixa manera que també farem més tard amb el fragment del breu solo de la immensa “Electric Eye”. El binomi que conformen ambdues és insuperable i simbolitza com a pocs la grandesa del grup i la transcendència del gènere que van forjar. A més a més, “cantar” a plens pulmons aquestes parts de guitarra resulta absolutament alliberador. 
Nou mutis dels Paladins de l’acer abans de l’acte litúrgic per excel·lència en qualsevol xou de Judas Priest: entre un núvol de fum i enmig del so inconfusible del motor d’una Harley Davidson, en Rob Halford irromp cavalcant la motocicleta, com si es tractés de l’adveniment a la terra d’un àngel redemptor transfigurat amb una armilla de cuir, una gorra de plat negra i un fust entre les dents. El deliri s’eleva a l’enèsima potència. 
Enganxada a les darreres notes de “Hell Bent For Leather”, l’oda escrita al món biker, sonen els cops de bateria de la festiva “Living After Midnight”, el “Paquito, el chocolatero” del heavy metal. Saltem, cantem i ens deixem portar embogits per la música fins a no poder més.
La cerimònia s’acaba. Els cinc Capellans saluden els fidels que durant el transcurs de l’eucaristia de riffs hem sucumbit a la fe dels Déus del metall i que corresponem l’ofici de la banda amb una sincera i llarga ovació que posa els pèls de punta. 
Els instrumentistes s’acomiaden i en Rob es queda sol a l’escenari per rebre el seu bany de multituds. L’aclamació continua sent tan tancada que, lluny de convidar-nos a fer que coregem el nom de Judas Priest abans de recollir-se definitivament, el mestre de cerimònies es queda palplantat al bell mig en una mena d’èxtasi místic, amerant-se de l’escalf incondicional dels seus devots, i deixant que segellem la històrica nit de heavy metal entonant l’habitual “oé, oé, oé, oééé, ...”.


A la pantalla, el missatge que s’hi pot llegir és inequívoc: “Els Priest tornaran”. Embadalit, i mentre sona “We Are The Champions” de Queen, miro com l’escenari queda a les fosques i retorno a la realitat amb una certesa absoluta: durant aquests noranta-cinc minuts he sigut la persona més feliç del món. 
Si vols llegir el reportatge complert publicat a la web d'El Rock-òdrom, clica damunt la imatge:


I si vols veure vídeos d'algunes de les cançons interpretades, baixa una mica més el cursor del ratolí.