




Recordeu que aquest veterà fanzine, dirigit per en Pere Homs, complirà els 15 anys d'existència el proper any.
LA GRAVACIÓ
La història de per què decideixen posar-se a treballar en el projecte basat en la vida del profeta és àmpliament coneguda per tothom: en Bill Curbishley els visita durant el concert que el grup farà a Estònia el primer de desembre de 2005 i mentre parlen del següent pas discogràfic a fer després del que ha marcat la seva sonada reunió, el mànager els planteja l’opció de fer el disc conceptual sobre el visionari en qüestió. Els Sacerdots es mostren força predisposats, ja que encara que no es tracta de la idea més original del món, si que és un tipus de disc que mai abans han fet, i en conseqüència significa el repte que Judas Priest constantment es planteja quan es disposa a publicar una nova obra: anar un pas més enllà en termes d’evolució.
Així, a principis d’abril de 2006, havent-se pres un merescut descans després de la extensa gira de presentació d’Angel Of Retribution, la tripleta compositiva es troba a l’estudi d’en Tipton per posar en comú les primeres idees i, paral·lelament, anuncien l’aparició d’aquest proper àlbum que la banda pensa presentar i tocar integrament en directe com si es tractés d’un musical èpic en un entorn netament teatral, entre abundants efectes especials i, possiblement, amb actors. Encara que qualsevol cosa que fa referència a l’elaboració d’aquesta nova obra es troba en tot moment envoltada per un halo de secretisme, també es filtra que tota la música continguda es desenvoluparà en un continu, com en un òpera clàssica, sense interrupcions entre les peces.
Fins a l’estiu, en Rob va treballant en les lletres, que recolliran els aspectes més importants de l’existència d’en Nostradamus des del moment en què s’adona que té habilitats profètiques fins la seva mort, posant l’accent en tots aquells successos que l’han anat marcant en vida. Mentre, en KK i en Glenn van fent demos que treballen conjuntament amb els textos del cantant, ja que en tot moment la música es composa al voltant de les lletres que narren la història.
Des de meitats de setembre, després d’haver-se prés un descans estival, i fins les primeres setmanes de 2007, els dos guitarristes, mentre que l’Ian i l’Scott treballen en la composició de les seves parts, van donant forma als nous temes.
Un altre dels aspectes que surt a la llum pública és la intenció d’incloure molts elements simfònics, orquestracions i cors en bona part dels temes, en els quals els teclats ambientals tindran una important presència.Durant el mes de març tothom conflueix al The Old Smithy Studio per gravar els seus instruments: primer ho fan el baixista i el bateria i a finals de mes, el vocalista. En KK i en Glenn registren les seves pistes i acaben de perfilar tot allò que es refereix a la producció poc abans de començar l’estiu. A finals d’any, tots dos es desplacen fins a Amsterdam per dur a terme la fase de mescles, en la qual seleccionen les diferents peces que donen continuïtat al relat i s’adonen que la durada supera, i molt, la del suport d’un sol disc compacte.
Finalment, durant les primeres setmanes de 2008 el treball es masteritza a Amsterdam i a finals d’abril es fa publica la data oficial de sortida, coincidint amb l’inici de la gira d’estiu, durant la qual tocaran un set-list basat en els seus clàssics eterns, deixant per al 2009 la presentació íntegra de Nostradamus -sempre i quan els fans hagin mostrat suficient interès en aquest nou treball durant els mesos posteriors a la seva sortida-.
EL DISC
Nostradamus, el setzè disc d’estudi dels Deus del metall, és el primer en format doble i conceptual que llencen al mercat i es centra en els capítols més importants que van marcat la vida del cèlebre visionari, passant de puntetes per damunt de les seves profecies.
Així, al llarg d’aquest singular drama líric es narra el moment en el qual descobreix la seva capacitat de preveure el futur a través de la influència dels astres i com aquestes visions que presagien la fi del món el posseeixen i es converteixen en la seva obsessió; la mort de la seva dona i els seus dos fills i com a poc a poc, va recuperant la pau interior i aprenent a conviure amb aquest dolorós record; l’època en la qual és perseguit per la inquisició al considerar-lo un heretge i, es veu obligat a exiliar-se a causa de la reafirmació en les seves pròpies conviccions; l’esperança i les ganes de viure que li confereix retrobar novament l’amor i, finalment l’instant quan prediu la seva mort i profetitza la immortalitat dels seus pensaments sobre el futur de la humanitat.
Aquesta obra està concebuda en dos actes –que es cenyeixen als dos discos compactes- conformats per 23 composicions, de les quals 9 són interludis que precedeixen i introdueixen les peces principals, que en són 14. Tots els temes es desenvolupen en un continu, sense interrupcions entre les diverses pistes, de manera que cada cançó connecta amb la següent i és així com es va avançant en el relat de la vida del visionari.
Els interludis abans referits, es basen tots en guitarra acústica, sintetitzada, teclat o piano i veu, convertint-se en passatges lents i dramàtics, embolcallats de suavitat i delicadesa.
Respecte a les cançons principals, la majoria superen àmpliament els cinc minuts i s’emmarquen dins del que podríem entendre com a migs temps i balades. Totes i cadascuna d’elles compten amb llargs desenvolupaments instrumentals i amb la presència latent de teclats simfònics i ambientals, el que porta a combinar a parts iguals l’èpica i l’epopeia amb la poètica i el lirisme.
La convergència d’aquests factors ens fa estar davant d’un disc que per gaudir-lo s’ha d’escoltar diverses vegades i sense prejudicis. Per un cantó és arriscat i molt diferent a tot allò que el grup ha fet fins aquest moment, i per l’altre es tracta de l’obra més rica de la seva dilatada carrera: estem davant d’un disc preciosista, amb matisos i detalls infinits que a poc a poc es van descobrint. La banda sempre ha mostrat una progressió creativa molt personal que els ha conduit ha explorar territoris desconeguts i coronar nous cims.L’esforç creatiu que ha exigit la composició dels textos i les instrumentacions és a primer cop d’ull absolutament mastodòntic. Han optat per acceptar el desafiament d’embarcar-se en l’empresa de narrar els fets més significatius d’un figura històrica. Bona part de les lletres d’algunes de les seves peces més emblemàtiques han girat sobre personatges creats per ells («The Sentinel», «Painkiller», «Jugulator», «Sinner» o «Starbreaker»), però mai abans ho havien fet d’un de real com en Nostradamus (a excepció feta de «The Ripper»). Així, l’elaboració dels textos i la música s’ha desenvolupat com un llibre que ha anat avançant des del principi i fins el final, de manera que un cop acabaven un tema, havien de moure’s endavant en la línea del temps per relatar què passava a continuació en devenir vital del vident. En conseqüència i en bona mesura, això també implica per part dels seguidors una predisposició diferent, sent necessari escoltar l’obra d’una tirada respectant l’ordre en què se succeeix la història per poder-s’hi identificar, deixant una mica de banda la forma habitual d’escoltar un disc que conté cançons sense un lligam temàtic.
Els Defensors de la fe mai han agafat el camí fàcil i aquesta nova producció és una altra mostra fidedigne. Han tingut la valentia d’innovar, variant substancialment el seu registre sonor, distanciant-se del classicisme de Defenders Of The Faith, de la brutalitat de Painkiller o dels tocs contemporanis de Demolition. Encara que Nostradamus no sigui assimilable a cap treball anterior, si ens posem a buscar amb la intenció de trobar alguna cosa, podríem descobrir (mirant-ho amb certa perspectiva i tota la cautela del món) alguna influència remota i llunyana en determinades cançons del seu llegat, com pot ser el cas de la singularitat de les recents «Eulogy» i «Loch Ness» o de les primitives «Last Rose Of Summer», «Here Come The Tears» o «Epitaph». Evidentment, el més senzill –i segurament el desig de molts dels seus devots- hauria estat treure un treball, com fan la major part de formacions consolidades, sense sobresalts, continuista i acomodat a unes estructures i a un tipus de so característic que sigui fàcil de reconèixer a la primera. Però, com han dit moltes vegades els Clergues metàl·lics, mentre estiguin vius buscaran reptes als quals enfrontar-se i segons es pot concloure de tot això no només estan aquí pels diners, sinó que encara frueixen amb la creació i la composició de la música.
Tot i així no cal que ningú s’espanti perquè l’essència característica de Judas Priest està present en tot els disc: la veu inconfusible i la manera de tocar les guitarres en els duets compartits, els solos individuals i les harmonies, et fan notar que és indefectiblement una obra dels Defensors de la fe.
Però com ja és habitual sempre que apareix una nova referència de Judas Priest, els seus fans l’adoren i l’odien a parts iguals. Els fidels estan acostumats als canvis que acompanyen qualsevol aventura discogràfica i per tant aquest allunyament del que podria considerar-se heavy metal clàssic, s’hauria d’entendre com part de l’evolució lògica dins del particular univers Priest.
La gravació, encara que s’ha digitalitzat amb Pro Tools, traspua un so força natural que recorda bastant el de les analògiques, mentre que els dos guitarristes han sortit airosos de la producció més diferent i complicada a la qual mai s’han enfrontat a causa de la profusió dels arranjaments i les sonoritats innovadores.
En tot moment es busca un coixí simfònic i orquestral, una profusa prolongació dels passatges instrumentals de fons ambiental i l’ús d’acústiques, en detriment dels riffs, els solos i els duets que, per exigències del guió, queden en alguns moments relegats a un relatiu segon pla. Tot i així, les diverses variants que han enregistrat en Glenn i en KK resulten de les més treballades, brillants, melòdiques i inspirades de la seva carrera.
Però si les guitarres poden semblar en determinats moments actors secundaris, no passa el mateix amb la veu d’en Halford, protagonista absolut del disc. Ens obsequia amb una àmplia gamma de registres mitjançant els quals dramatitza i emfatitza la interpretació de les lletres de forma teatral –fent-ho en italià i francès quan és necessari-, per transmetre la intensitat i l’emoció del missatge que expressa. El seu treball és superb dins de les seves possibilitats actuals: es mostra força mesurat, cantant en tons més baixos i destil·lant comptats aguts que ja no brillen amb la mateixa lluminositat.
La bateria d’en Travis sona tremendament colossal -havent també de compartir espai amb la resta de sonoritats-, mentre que el baix de l’Ian Hill continua sent aquella recòndita manifestació imprescindible per ajustar la maquinària d’aquesta factoria metal·lúrgica.
Per altra banda, i esdevenint una desafortunada pràctica habitual en els darrers treballs, el logotipus del grup també varia i ara s’emparenta amb la tipografia usada pel títol i les cançons del flamant doble cd. Segons els Apòstols això és necessari perquè el continent mostri visualment la diferència que amaga el contingut.
La il·lustració de la portada, on es mostra un primer pla de Michel de Nôtredame amb el seu univers de prediccions i profecies a l’esquena, també difereix bastant de la de les clàssiques criatures metàl·liques que fins ara ha creat en Wilkinson pels discos Jugulator i Angel Of Retribution, suposem que amb l’intent d’oferir un major realisme.
Qualsevol dels dos formats del llibre que acompanyen les edicions especials permeten gaudir àmpliament de les magnífiques il·lustracions realitzades per l’artista -inspirades en l’estil del renaixement italià de Leonardo da Vinci- que pàgina darrera pàgina simbolitzen els continguts de les diferents lletres.
LES CANÇONS
Les primeres notes de piano de la llarga introducció intrumental «Dawn Of Creation» repiquen com ho fan les gotes d’una pluja d’estiu que presagien turmenta; així aquesta simple insinuació dóna pas als bombo i els plats que redoblant amb fúria tempestuosa ens aboquen a «Prophecy», un mig temps marca de la casa amb ritme molt pesat i tornada bastant senzilla però efectiva. Una fantàstica carta de presentació on s’insinua algun agut i una boniques guitarres doblades després del solo d’en Tipton.
«Awakening» és el primer passatge amb teclat ambiental i guitarra acústica, on en Rob imprimeix un aire melodramàtic a la seva interpretació, que ens introdueix a «Revelations» on els teclats i la bateria marquen la pauta mentre en Halford escup les síl·labes entretallades. La tornada és veritablement hipnòtica, així com les inspirades estrofes que les segueixen. De la mateixa manera, tan el ciclopi desenvolupament instrumental -amb fugaços tocs flamencs- com el primer solo compartit, són vastament meritoris.
«The Four Horsemen» comença suau i dolça amb una veu angelical fent l’eco de la del vocalista, però ràpidament els teclats extreuen una esgarrifosa melodia que ens acosta a «War», un tema molt ambiental, insuls i desconcertant, on els tambors de guerra i una melodia tenebrosa ens recrea al caos de la batalla de la fi del món mitjançant una atmosfera asfixiant que crispa els nervis.
Un bonic duet acústic entre en Downing i en Tipton donen pas a l’aspre delicadesa de «Sands Of Time», que cap a la part final introdueix amb subtilesa un intrument de corda que insinua l’estupenda melodia de la intensa «Pestilence And Plague», amb la impactant tornada cantada en italià. Nou solo d’en Tipton i fantàstica harmonia a dues guitarres, coronada posteriorment amb una commovedora estrofa.
El repicar a mort de les campanes presenten «Death» una peça tenebrosa i densa, amb una cadència fatigosa i lenta que compleix amb la comesa de suggerir un ambient agònic i poca cosa més.
Una reposada melodia a dues guitarres titulada «Peace» antecedeix a l’èpica mastodòntica de «Conquest», un brutal mig temps amb un preciós dibuix de guitarres i unes curioses melodies aràbigues que desemboca en una gloriosa i heroica tornada.
«Lost Love» òbviament és la balada del disc. Una emotiva peça amb acústiques i teclat ambiental, amb en Rob doblant-se les veus per conferir major dramatisme i malenconia a una preciosa composició, i a qui acompanya un instrument de corda fregada quan canta la tornada per darrera vegada.
Un òrgan d’església i unes veus d’ultratomba són l’inici de la fulgurant «Persecution», un tall depur heavy metal. En Rob està magnífic amb les pujades de to al final de les estrofes i agressiu en el vers que serveix d’antesala a uns ràpids solos compartits que guspiregen i es fonen en una vertiginosa harmonia final.Un únic piano sobre un coixí de teclats ambientals és el punt de partida de la trista «Solitude», la pista que obra el segon acte de l’òpera. Aquesta es fusiona amb «Exiled», un espectacular tema lent marcat per uns acords amb reverberació, una tornada plena de nostàlgia i una marcada progressió de teclats a l’equador del tema, després de les quals el vocalista canta emmantellat per la grandiloqüència d’un cor.
A continuació arriba la redemptora «Alone», un fastuós mig temps que comença amb una variant melòdica de la tornada, per arrencar després -de mans de la potent bateria- amb un poderós riff que la converteix en un himne atemporal. En Rob ens regala diversos aguts, canta novament al damunt d’uns teclats orquestrals i en KK i en Glenn es llueixen a la part central del tema alternant-se a l’hora de tocar una vegada més les acústiques.
Teclat ambiental, guitarres desendollades, impalpable baix i suggerent veu són novament els ingredients que conformen la nostàlgica «Shadow In The Flame», el preludi de «Visions», una galopada sònica d’accessible tornada -que recorda molt a «Subterfuge» per la manera com es casa el so de la bateria amb el de les guitarres-. La peça sona molt moderna i actual -gràcies també al tractament dels teclats- i es distancia bastant del conjunt dels disc. Interessantíssimes les estrofes en les quals en Halford es dobla les veus, establint una espècie de diàleg on la resposta que fa la segona veu és una variació de la melodia cantada per la principal.
La coral «Hope» es fon amb el cant a la vida que representa la sentida «New Biginnings», que conté un rerefons instrumental que arriba a saturar. A mesura que la cançó avança, ens trobem primer amb el melós pont que precedeix la romàntica tornada, digne de ser el punt àlgid de qualsevol musical, amb en Rob exercint com mai el seu paper de divo que sap trobar la fibra sensible.
Uns eteris dibuixos de guitarres i una entonació xiuxiuejant encapçalen la premonitòria «Calm Before The Storm», el darrer sedós interludi. Els teclats ampul·losos i la veu impostada descol·loquen una mica, però tenen poc més d’un minut per amagar la virulència de la tempesta que es prepara per descarregar amb el colpidor «Nostradamus». Una cançó demolidora, secundada per un enèrgic pont i una indefectible tornada, que recull bona part dels trets d’identitat dels Capellans amb alçacolls d’acer: agressivitat i melodia, aguts descarnats, puntejos salvatges –que recorden els de «Painkiller»-, un furiós duet de guitarres –que et fa venir a la memòria el de «Rapid Fire»- i una infranquejable muralla sònica construïda a base de baix i bateria. Finalment, la incertesa de «Future Of Mankind», solemne mig temps transcendental, posa el punt i final a aquesta història. Novament la màquina Priest funciona a plena potència, ajudada per l’estructura de la peça d’enigmàtic pont i pomposa tornada. Però són els dos guitarristes els que es llueixen fent una autèntica exhibició durant els vuit minuts que dura la composició, no només a través del massís i pesant riff que acompanya els versos –el darrer dels quals en Rob s’atreveix a recitar en francès-, sinó mitjançant el magnífic cos central que s’inicia amb els instruments doblats, continua amb el solo d’en Downing, prossegueix amb la recuperació de l’harmonia inicial, dóna pas al solo d’en Tipton i finalitza amb la confluència afinada d’ambdues guitarres i els teclats.
El autor del libro JUDAS PRIEST - Los dioses del Metal, Marc Milà Hernández, responde a nuestras preguntas acerca de este trabajo sobre una de las bandas más importantes de todos los tiempos.
Martín: Qué tal todo Marc! Ya tenemos entre las manos tu primer libro, y por lo que he leído el último. ¿Qué es lo que te ha llevado a escribir un libro así sin pertenecer al mundo del periodismo ni la literatura?
Marc: Básicamente todo surgió a modo de terapia: como todo fan era muy, pero que muy pesado y constantemente intentaba hablar del grupo en cualquier contexto y situación (actualmente continúo igual, pero intento hacerlo con mayor disimulo…), y mis amigos, familiares y conocidos ya empezaban a mirarme mal cuando insinuaba que iba a sacar el “tema”. Como quería continuar conservando estos lazos sociales, decidí ir ordenando cronológicamente toda aquella información que ya tenía o que iba conociendo del grupo para construir una especie de biografía, eso sí, con la única idea de hacerlo principalmente para mi propio disfrute.
M: ¿Cómo te introdujiste por primera vez en el mundo de JUDAS PRIEST?
M: Calculo que fue en 1983. En aquella época el metal empezaba a tomar fuerza por aquí y, junto a mis dos primos, empecé a escuchar esta bendita música. Recuerdo que entre los tres reuníamos Piece Of Mind, Wheels Of Steel, y Ritchie Blackmore’s Rainbow y cuando alguno de nosotros juntaba suficiente dinero para comprar algún disco o conseguía que alguien le grabara uno, aquello era una fiesta. Imagínate lo que supuso para mí cuando ahorré las seiscientas cincuenta pesetas (“Precio redondo de CBS”, le llamaban) que costaba British Steel, mi primera cassette original, y, con toda la ilusión del mundo, llegué a casa. Saqué el precinto, puse la cinta, apreté el play y sonó «Breaking The Law»… Aquello fue brutal para unos oídos vírgenes como los míos, que desde ese primer momento han estado sometidos a la voluntad del Sumo sacerdote.
M: ¿Ha sido una tarea complicada encontrar tanta información sobre el grupo?¿Cómo te has documentado?
M: No ha resultado demasiado complicado, ya que ha comprendido un largo período de tiempo –la idea surge en el verano de 1993- que me ha permitido acumular, sin ser demasiado consciente de ello, mucha información. El grueso del libro está sacado de las entrevistas publicadas por la prensa española especializada, de algún programa de radio y de determinadas páginas web (todas estas fuentes aparecen detalladas en el capítulo titulado “Acto de contrición”, un apartado que quiero que sea entendido como un reconocimiento a todos estos periodistas y fans).
A lo largo de los siguientes diez años, iba aprovechando los períodos vacacionales para ir ensamblando las declaraciones aparecidas en las entrevistas o las noticias que había recopilado a lo largo de esos meses e intentaba darle cierta coherencia al texto. A todo ello me ayudaban los familiares y conocidos que –conocedores de mi “enfermedad” y encantados con este nuevo papel que les permitía no tener que escucharme- me hacían llegar todo aquello que les llegaba a las manos con el nombre de Judas Priest.
Posteriormente, cuando surgió Internet y unido a ello las páginas increíbles de fans repartidas por todo el mundo -que han sido, y lo continúan siendo, una fuente de inspiración constante y un punto de referencia inexcusable-, el acceso a los datos más antiguos y oscuros de la banda fueron más sencillos. Este proceso de trabajo fue desarrollándose así hasta la vuelta de Rob a Judas Priest en julio de 2003, momento que creí suficientemente significativo para dar la obra por acabada. Desde ese momento y hasta junio de 2007 todo quedó en un documento de Word. Finalmente, a principios de octubre de ese mismo año y tras haber contactado con Quarentena Ediciones, decido traducir el libro al castellano (el texto original está escrito en catalán) y en ese proceso darle los últimos retoques y ampliarlo considerablemente -concretamente con los cuatro últimos capítulos-, para entregárselo a Pere Homs, el editor, en febrero de este 2008.
M: ¿Qué es lo que más te atrae de JUDAS PRIEST?
M: La verdad es que me resulta difícil encontrar una única razón o un motivo que me permita explicar el porqué de tanta devoción. Como ya te he dicho antes, el impacto auditivo que me causaron todas las canciones de British Steel fue increíble, y quizás sea su música –aunque pueda parecer muy obvio y simple- el elemento que mayor peso tuvo: la voz, los solos compartidos, las armonías dobles de guitarra, la muralla sonora que creaban el bajo y la batería... Meses más tarde, cuando en el programa Tocata entrevistaron a Dave Holland junto a Obús para presentar el video de «Freewheel Burning» y vi aquellas imágenes cargadas de fuerza y agresividad, con toda la parafernalia y la imaginería del metal llevada al extremo, definitivamente quedé fascinado.
M: Sin duda la banda contaba con algunas personalidades muy especiales, pero desde tu punto de vista ¿quién ha sido el alma de JUDAS PRIEST?
M: Durante los primeros años de vida de la banda, pienso que K.K. Downing e Ian Hill, al ser los fundadores, fueron quienes pusieron todo su empeño para que aquello funcionara y tirara hacia delante, a pesar de todas las vicisitudes con las que se fueron encontrando hasta sacar Sin After Sin, en 1977.
Evidentemente ante esta pregunta, el primer nombre que te viene a la cabeza es el de Rob Halford. Sin lugar a dudas, él ha sido la imagen definitoria del grupo desde que en el 79 decidió hacer del cuero su segunda piel.
Pero también es cierto que Rob abandonó la nave a principios de los noventa y el grupo continuó con otro cantante. Y creo que es en este momento tan delicado cuando surge realmente el alma máter de Judas Priest en la persona de Glenn Tipton: no sólo en estudio (cuando parecía que no había un rumbo a seguir, cogió el timón componiendo la mayor parte de cortes de Demolition y encargándose de su producción), sino también en directo (en donde su papel fue importantísimos para que Ripper Owens fuese plenamente aceptado durante la presentación de Jugulator) fue quién con su actitud y sus ganas realmente tiró del carro para hacer llegar la música del grupo a todos los rincones del planeta.
M: Con la perspectiva que da el paso del tiempo y sabiendo la polémica que hubo en su momento con algunos de los discos de JUDAS PRIEST ¿qué opinas de un disco como “Turbo”?
M: Está claro que si se tiene que nombrar un disco controvertido en la historia del heavy metal y concretamente en la de Judas Priest, Turbo se lleva la palma con diferencia.
Durante los ochenta, todo lo referente al metal se vivía de una forma muy visceral: era blanco o negro. Años más tarde todo se fue relativizando como consecuencia de las múltiples fusiones a las que fue sometido este género, pero en 1986 heavy metal y comercialidad eran dos términos antagónicos que no podían, a ojos de los fans, ir nunca de la mano. Los Sacerdotes eran la quintaesencia del género y sacar un trabajo como aquel -en donde jugaban con las guitarras sintetizadas, usaban estribillos netamente comerciales y atemperaban su música, sin olvidar ese llamativo cambio de imagen- fue interpretado por todo el mundo como una auténtica ofensa y eso llevó a que se les tachara de renegados y traidores, simple y llanamente. Fueron muy pocos los que vieron que aquello no era más que otro paso en su carrera, fruto de su constante evolución, de querer llevar a los seguidores más allá de sus experiencias musicales anteriores. Siempre ha sido una constante en su historia investigar las diferentes tendencias imperantes, extraer sus propias conclusiones y añadir a su coctelera creativa esos elementos… y en esos días el AOR y el glam causaban auténticos estragos en Estados Unidos.
Curiosamente, después de recibir palos por todos lados (y aquí es donde se nota el liderazgo latente que los Metal Gods han ejercido siempre sobre cualquier otra banda) fueron muchos los grupos que intentaron seguir la senda que Priest habían abierto: Saxon con Rock The Nations, Scorpions con Savage Amusement o Iron Maiden con Somewhere In Time fueron algunos.
Personalmente, es un disco al que le tengo un cariño especial porque fue el primero que me compré coincidiendo con su salida, y lo escuché muchísimo. Creo que se trata de una espléndida y controvertida obra que muestra la increíble y constante evolución musical en la que se mueve el grupo y con la que intentaron crear el sonido que debía comandar la década de los noventa, aunque también debo reconocer que no amalgama todos los elementos clásicos de Priest. Lo que sí está claro es que, como cualquier referencia de la banda, crea opiniones totalmente encontradas y necesita de un tiempo de reposo para poder emitir un justo veredicto. ¿Cómo se explica sino que cuando volvieron a tocar «Turbo Lover» en la gira de Demolition (más de quince años después de hacerlo por primera y única vez en Europa) el público enloqueciera literalmente y se desgañitara cantando el estribillo y botando durante toda la canción, algo impensable a finales de los ochenta?
M: ¿Crees que JUDAS PRIEST fueron decisivos para el nacimiento de un género como el Heavy Metal?
M: Quizás esto sea pasión de fan, pero lo creo firmemente. Siempre han mantenido un liderazgo latente entre el resto de bandas y creo que en su carrera hay, discográficamente hablando, cuatro momentos clave que han marcado los puntos de inflexión en la existencia del metal: Sad Wings Of Destiny, British Steel, el pack formado por Screaming For Vengeance y Defenders Of The Faith y Painkiller.
Con Sad Wings Of Destiny inspiraron a todas las bandas de la incipiente NWOBHM: sus constantes combinaciones de pasajes llenos de luces y sombras, los agudos de Halford y la manera de tocar de Tipton y Downing, fueron la fuente de la que bebieron todas ellas.
Con British Steel marcaron la senda a seguir por los grupos que, como Metallica, Slayer o Anthrax, capitanearían la escena metálica durante los últimos ochenta y los primeros noventa.
Con Screaming For Vengeance y Defenders Of The Faith llevaron el metal a cotas musicales y comerciales inimaginables, en la que acabó siendo la época dorada del género (en aquellos años también se publicaron trabajos del calibre de Balls To The Wall, Powerslave, Crusader, The Last In Line, Love At First Sting, Stay Hungry… sólo por citar algunos al azar).
Finalmente, con Painkiller logran recuperar el interés del público por el heavy metal que había ido perdiendo adeptos en favor del thrash y de las fusiones varias. Igualmente, y quizás ahí radica la gran importancia de este trabajo, se convirtió en el norte que buscaron fans y músicos cuando el grunge desterró a este estilo a realizar la travesía del desierto más larga que jamás tuvo que vivir.
M: Como fan del grupo supongo que habrás vivido algunas experiencias cerca de ellos ¿Tienes alguna anécdota personal o algún recuerdo especial?
M: Hombre, quizás uno de los recuerdos más especiales lo tuve gracias al meet & greet que organizó la revista Metal Hammer en el Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron de Barcelona cuando vinieron a presentar Jugulator en abril de 98. No por la intimidad del encuentro -estuve con ellos y una veintena más de personas- pero sí por las diferentes sensaciones que vives en aquellos momentos y que quedan en tu memoria (la verdad es que estaba tan alucinado que apenas articulé palabra).
Todos los miembros de la banda me parecieron unas personas muy afables y cercanas, y para nada afectadas por los tópicos del éxito y el dinero. Recuerdo que fuera del pabellón había unas cien personas esperándoles. Cuando salieron y se dirigieron hacia el autocar, lo hicieron sin que les acompañara nadie de seguridad, parándose a firmar autógrafos y a hacerse fotografías con todo aquel que se lo pedía (¡hasta hubo padres que llevaron a sus hijos recién nacidos para que Glenn o K.K. los cogieran en brazos y poder inmortalizar la imagen!). Al día siguiente en Madrid pasó un poco lo mismo: aunque no había tanta gente esperándoles, todo el grupo -y muy especialmente Ripper- estaba flipando con el ambiente, creo que ni ellos se imaginaban que sus fans, tras tantos años fuera de circulación, les recibieran con semejantes muestras de admiración.
Con la vuelta de Rob, todo se ha convertido en menos espontáneo: ya no hay posibilidad de “interceptarles” cuando se dirigen al bus y las posibilidades de verlos se limitan únicamente a las citas preestablecidas a través de los famosos pases de backstage. Sólo Scott Travis se molesta en atender -en plena calle- a los fans que esperan lo que sea necesario para saludar, fotografiarse u obtener un autógrafo de alguno de ellos después del concierto.
M: ¿Qué disco del grupo recomendarías a la gente más joven que probablemente hayan escuchado poco de aquellos años en los que JUDAS PRIEST daba sus primeros pasos?
M: Creo que, como mínimo, todos los títulos que he comentado antes (Sad Wings Of Destiné, British Steel, Screaming For Vengeance, Defenders Of The Faith y Painkiller ) deberían estar en la discografía de cualquier fan del metal, sea joven, viejo, hombre, mujer …o lo que quiera, porque son obras imprescindibles para entender los diferentes momentos por los que ha pasado el metal a lo largo de estas décadas. Pero si por fans más jóvenes entendemos aquellos que conocen la producción del grupo a partir de los ochenta, la mejor recomendación -pese a que también sea la más obvia- sea Unleashed In The East, el directo grabado en Japón durante la presentación de Killing Machine a finales de los setenta y que, gracias a los re-masters, recopila una buena muestra de lo mejor que hicieron en aquella década: «Tyrant», «Sinner», «Starbreaker», «Exciter», «Delivering The Goods», «Running Wild», las versiones de «Diamonds & Rust» y «The Green Manalishi (With The Two Pronged-Crown)»… ¡eso sin citar los clásicos atemporales… brutal!
M: ¿Cómo ves el panorama actual del Metal con todas sus nuevas vertientes, la saturación de bandas, internet, etcétera?
M: Creo que el metal está muy vivo. Desde hace mucho tiempo que las constantes mutaciones a las que se ha visto sometido le han insuflado energías renovadas que le permiten seguir adelante, sin que haya motivo para pensar en un final a medio o largo plazo. Los ciclos se repiten y es cierto que el tiempo pone a cada uno en su lugar y son los años los que dicen si un grupo o una tendencia era algo más que una moda.
Por otro lado, es evidente que la oferta de estilos, grupos, discos y formatos, conciertos y festivales resulta absolutamente abrumadora. Hace veinte años, cualquier banda de heavy metal que se acercaba a Barcelona, tocaba ante ocho mil personas en el Palau Municipal dels Esports, básicamente porque al haber pocos grupos lo suficientemente importantes como para poder salir de gira, sus conciertos se vivían como auténticas celebraciones. Ahora, por ejemplo aquí en Barcelona ciudad, en menos de un mes, podremos disfrutar de Devil Driver, Malmsteen, White Lion y Whitesnake (¡sólo por citar a los extranjeros!). Evidentemente será en salas relativamente pequeñas -que difícilmente reventarán su aforo-, pero con precios altísimos, con lo que estás obligado a pensarte muy bien a cuál de ellos asistirás. Quizás la oferta no supera a la demanda, pero sí que pulveriza nuestros bolsillos.
Más o menos sucede lo mismo con los discos: gracias a la proliferación de compañías independientes, muchas bandas que estarían condenadas al ostracismo, tienen la posibilidad de editar sus trabajos y sino, tienen la opción de colgar su música en la red. Evidentemente esto es fantástico, pero también conlleva diversificar las inversiones de los pobres fans.
Antes había menos bandas con contrato discográfico y las novedades llegaban espaciadas en el tiempo, con lo que todo el mundo se veía “obligado” a comprar ese trabajo y los ingresos de las bandas por este concepto eran mayores. Por otro lado, el público podía disfrutar mucho más de la escucha -casi diría que estudiar y diseccionar ese disco- sin que se le “acumulara” el trabajo.
Ahora, con Internet, tienes al alcance de un click la discografía entera de cualquiera por un coste bajísimo (cuestiones morales y pobreza de sonido al margen). Eso hace que pocos se gasten el dinero en los desorbitados precios de los CD, pero también te da la posibilidad de elegir entre el grano y la paja, entre lo que realmente vale la pena.
El resultado de todo ello es que los artistas ganan menos que antes con las ventas de discos, pero lo que pierden por un lado lo recuperan con lo que cobran en sus contratos -y que revierte en el precio de las entradas- o con el merchandising, la auténtica gallina de los huevos de oro.
Está claro que todo tiene una doble lectura y aquí es donde entra la capacidad de cada uno a la hora de discernir si están o no tomándonos el pelo.
M: Nada más, muchas gracias por tus respuestas y aquí tienes un espacio para despedirte de los lectores.
M: Ante todo agradecer a quienes formáis Noizzwebzine por el espacio que me habéis ofrecido para dar a conocer entre vuestros lectores los entresijos que han rodeado el proceso de creación del libro Judas Priest – Los dioses del metal. Y decir también que los beneficios de las ventas derivados de los derechos de autor serán donados a la obra social de la fundación de una conocida clínica oftalmológica de Barcelona.
Muchas gracias,
Rock Hard, Ride Free
http://www.quarentenaediciones.com