Imatgeria religiosa (LXV): “The Ballad Of Judas Priest” s’estrena a la Berlinale!

El documental dirigit per en Tom Morello i en Sam Dunn, es va presentar oficialment ahir al prestigiós festival de cinema amb la presencia dels dos directors i el cantant Rob Halford.

Durant la roda de premsa prèvia a l’estrena, en Rob va comentar: "Ara és més important que mai que tinguem música. Personalment crec que de la manera com està ara el món, la música està fent la seva feina que és donar-li a la gent consol, donar-li a la gent alguna cosa per desconnectar-se de la bogeria que l’envolta, per perdre's en un mateix, per escapar. La música és fantasia, fins i tot la que té un fort missatge polític, perquè t'eleva amb els seus valors i els seus missatges. Veig coses al món que m'afecten i m'enfaden, i penso: ‘Hi ha alguna manera de plasmar això en una cançó?’. Això és el que he estat fent des de sempre. En l'últim àlbum, no esmentaré el seu nom, però parlo d'aquesta persona [en referència a Donald Trump]. He de controlar-me, perquè a mesura que em faig vell, la meva ira contra el món augmenta. La injustícia augmenta, sobretot contra la meva pròpia gent [la comunitat LGBTQ+], que segueix sofrint i sense obtenir els drets humans que es mereix.”

“Vaig veure Jimi Hendrix al festival Isle of Wight”, recorda el vocalista. “Sense que jo ho sabés, allà també hi eren en K.K. i l’Ian. Estàvem tots tres al mateix lloc i encara no ens havíem conegut, però això és el que la música pot fer. La música crea llaços, crea amistats irrompibles. I senzillament pot portar-te a llocs, llocs que mai haguessis somiat. La música és una experiència artística i les seves possibilitats són infinites. Mai em comprometo a mitges amb res. Per a mi és el mil per cent o res. Si no et així amb la teva música, aleshores no estàs causant l'impacte que hauries de tenir com a músic, com a artista. Mai vaig voler ser responsable, però ara més que mai tinc una responsabilitat, una responsabilitat amb mi mateix, amb la banda tens responsabilitats i amb els fans, amb els fans també la tens.”

En Sam Dunn, director del conegut documental Metal: A Headbanger’s Journey (2005), explicava el següent en relació al judici que va envoltar la publicació de “Painkiller”: “Crec que per a mi, un aspecte realment important de Judas Priest i de la història, és que aquesta banda ha canviat la cultura. I quan dic això, em refereixo més enllà del metall. De vegades al món del metall, com som la nostra pròpia comunitat, la nostra pròpia tribu, la nostra pròpia cultura, tendim a simplement veure les coses dins d'aquest context. Però el que va fer Judas Priest va ser defensar la llibertat d'expressió i la música i això va tenir implicacions massives per al futur de l'art i la seva expressió. Així que, una banda britànica de heavy metal de Birmingham, el 1990 bàsicament va salvar la música” afirmava en Dunn. “I crec que aquesta va ser la part de la història que probablement per mi va ser més gratificant de desentranyar, perquè demostra que novament aquesta banda va tenir un impacte molt més enllà de la música heavy metal" concloïa.

Per la seva banda, el guitarrista de Rage Against The Machine, explicava quina va ser la motivació que el va dur a fer el documental: "El heavy metal em va fer estimar la música. Ha estat un plaer apropar-me des d’aquesta prespectiva als meus ídols. Sense ells no hagués creat Rage Against The Machine.  L'impressionant de Judas Priest és que des que va treure el seu primer disc, ha seguit creixent i creixent i avui la banda és més rellevant que mai.”

Un dels aspectes més important en els quals es centra la pel·lícula és en el sentit comunitari i inclusiu que van crear els Defensors de la fe: “La pròpia existència de Judas Priest és política. Durant molt de temps jo era el negre del heavy metal, però en el seu públic no hi havia estereotips. A Los Angeles, on jo vaig als seus concerts, el públic és potser més del 50% llatí i hi ha una pila de parelles gais, i sí, hi ha alguns paios grans com jo amb jaquetes de cuir que probablement porten els seus fills al concert. Però aquesta comunitat, la unitat i l'harmonia que hi ha en un concert de Judes Priest és, el model que hauríem de seguir. Judas Priest van crear una cultura al voltant de l'heavy. Van crear tota una comunitat, de la mateixa manera que el hip hop no és només música, sinó un estil de vida.”

Així mateix, també aclaria quin havia estat el seu propòsit al voler relatar la carrera de les llegendes britàniques: “Hi ha dos objectius en fer aquesta pel·lícula. El primer era oferir el que correspon als fans de Judas Priest, cert? Els fans de Judas Priest estimen i estan compromesos amb aquesta banda i volíem donar-los una pel·lícula que complís cadascun dels seus requisits. El segon objectiu era que, si no has escoltat mai una sola nota de la música de Judas Priest, o has sentit remotament el seu nom un parell de vegades, les històries humanes són tan convincents que no importa si t’interessa, si t'agrada la música heavy metal o Judas Priest.”

El documental, que compta amb les veus de tots els membres de Judas Priest, també recull les opinions de noms com els de Billy Corgan de Smashing Pumpkins, Scott Ian d’Anthrax, Darryl Mcdaniels de Run DMC, Lzzy Hale de Halestorn o el mateix Morello, mentre xerren de forma distesa sobre la seva passió compartida per Judas Priest: “Soc músic, però també soc fan, i els fans quedem per beure i parlar sobre música” apuntava el músic i activista polític. 

A continuació, podeu veure el vídeo de presentació del documental que els Déus del metall han penjat al seu canal:

La premsa generalista catalana, també hi ha dit la seva. En paraules de Xavi Serra, redactor del diari Ara, els dos cineastes “imprimeixen en el film la seva passió de fans de tota la vida de Judas Priest, però també una reflexió sobre el context social en què neix la banda (les classes treballadores de les ciutats industrials de les Midlands angleses) i el seu paper fonamental en el sorgiment del heavy metal com a força musical, però també identitària i cultural.”
Per la seva banda, en Nando Salvà d’El Periòdico, no amaga la seva decepció: “Tant una cosa com l'altra [el judici per la suposada incitació al suïcidi i l’homosexualitat d’en Rob] van copar titulars informatius al seu dia i, en realitat, 'The Ballad of Judas Priest' no explica res que no fos públic ja. Tot i que la Berlinale li ha donat l'oportunitat de ser estrenada mundialment als cines, és una pel·lícula l'hàbitat natural de la qual és una pantalla petita. Aviat sabrem quina plataforma de streaming es queda amb ella.”