Traductor

Benvinguts al blog de les biografies musicals relacionades amb JUDAS PRIEST.

La seva creació respon a la necessitat d' anar afegint noves dades que no es troben recollides en les actuals edicions en paper -tant a Judas Priest. Los dioses del metal (Quarentena Ediciones, 2008) com a Judas Priest. Los defensores de la fe (Quarentena Ediciones, 2012)-, així com informacions derivades de la seva publicació. Igualment vol servir de nexe entre l'autor i aquells lectors que vulguin expressar-li la seva opinió.

Su creación responde a la necesidad de ir añadiendo nuevos datos que no se encuentran recogidos en las actuales ediciones en papel
-tanto en Judas Priest. Los dioses del metal (Quarentena Ediciones, 2008) como en Judas Priest. Los defensores de la fe(Quarentena Ediciones, 2012)-, así como informaciones derivadas de su publicación. De la misma manera quiere servir de nexo de unión entre el autor y aquellos lectores que quieran expresarle su opinión.



13 de juliol 2013

Imatgeria religiosa (III)

Si bé és cert que primer a Los dioses del metal i més tard a Los defensores de la fe no es concreten suficient les diverses vegades que en Rob utilitza la metralleta amb bales de fogueig (pàgina 32, línea 28), és més que probable que el vocalista comenci a repartir trets a tort i a dret durant la mànega americana de “presentació” d’ Unleashed In The East que. Si més no, això és el que es desprèn de les recents declaracions que va fer a en Frank Maastropolo de Bedford And Bowery a l’article titulat A la gent li encantava ben alt: els rockers recorden la Music Academy i el Palladium.


El cantant relata el següent: “Per a la majoria de les bandes britàniques, tocar a la ciutat de Nova York era molt emocionant. Un lloc molt important per tocar rock and roll. Tinc records sortir amb Linda Blair al vestidor. Això va ser una bogeria. Els Ramones sempre es van presentar, que era molt, molt cool.
Solíem tocar una cançó titulada "Genocide" i al final del xou, no sé per quina raó, probablement una de les meves idees esbojarrades, vaig dir si no seria genial a l’últim sospir, detonar algunes explosions o alguna cosa de l’estil. I aquesta idea es va /traduïr amb jo mateix caminant per l'escenari amb una metralladora Thompson automàtica plena de bales de fogueig.
Estic de peu allà, mirant-ho tot a l’estil d’en Rambo, amb la metralladora a la mà. I es podien veure les bales de fogueig, el cartutxos volant per totes bandes.
Crec que un dels últims concerts que vam fer també va ser memorable perquè la nostra agència de management d’aleshores va encarregar-se de que unes limusines vinguessin a recollir-nos i ens portessin al nostre sold-out al Palladium. I esperem i esperem i esperem al vestíbul de l'hotel, al costat de l'edifici de l'ONU. Finalment no apareixen i tampoc podem aconseguir un taxi perquè és divendres a la nit, era una bogeria, així que ens va tocar agafar l'autobús. Ens muntem al bus urbà,i ja tens el grup allà entafonat, emprenyat, unes estrelles de rock agafant l’autobús per anar a un xou al Palladium amb les entrades esgotades”.


Això s’escolta perfectament als diferents bootlegs d’aquesta gira, com són els casos del concert celebrat a Seattle a l’octubre o l’esmentat per en Halford a principis de novembre.

Per altra banda, a ambdues biografies es diu que en Rob irromp a l’escenari amb la seva Harley Davidson durant la interpretació de “Genocide” i això no és cert. Ho fa a l’inici del xou quan l’alé de la seva motocicleta en fon amb les notes de “Hellbent For Leather”.