El so que s’escolta a través de P.A. és brutal a la vegada que nítid, fet que permet gaudir extraordinàriament d’aquesta peça marca de la casa i comprovar que la maquinària Priest està perfectament engreixada. 
En Glenn i en K.K., que han estat fent els cors durant el pont de «Prophecy», no deixen temps per pensar i l’enllacen amb «Metal Gods» (produint-se el primer canvi de teló de fons on hi apareix el símbol del grup) amb l’audiència acompanyant amb els seus salts i crits la cadència rítmica d’aquesta cançó. La tarima coronada per la nova bateria d’en Travis és una espècie de cub de dos metres d’alçada que duu pintat un motiu tribal dels que acompanyen la nova tipografia de Nostradamus i a banda i banda hi ha dues escales que permeten accedir a l’escenari. Tot d’una, es descorren les seves parets frontals i entre el fum vermellós que emana del seu interior es pot observar l’ombra del metalgod que irromp de la penombra amb els seus moviments robòtics.Acabat el tema, el grup aprofita per saludar la seva fervorosa parròquia i oferir-li la primera de les peces que han recuperat del seu llegat clàssic per a aquesta gira d’estiu: la inèdita en directe «Eat Me Alive», que es va decidir no tocar al tour de presentació de Defenders Of The Faith ja que havia estat inclosa a la llista elaborada pel PMRC (Centre de Recursos Musicals per a Pares) a causa del seu contingut sexual, i que és rebuda com la pluja del mes de maig a casa nostra. En Halford, que ja s’ha tret la túnica i ara porta un jaquetó negre amb detalls platejats, agafa una bandera amb el símbol de la creu que mou amb traça d’autèntica majorette del metall. Amb ella coronarà les curtes passarel·les que flanquejen el kit de bateria durant la interpretació de «Beetween The Hammer And The Anvil», que no tocaven des de la presentació del seu aclamat Painkiller i que sona extraordinàriament fantàstica. A continuació descarreguen una altra de les gemmes oblidades, «Devil’s Child», amb el seu inconfusible riff i el seu ritme vigorós. A aquestes alçades, en Downing -hiperactiu durant tot el xou- i en Tipton -força apagat en comparació amb altres vegades- ja s’han desposseït de les seves jupes de cuir i han lluït els seus nous models de guitarra personalitzats (una flying blanca en el cas del primer i una explorer negra en el del segon), mentre que en Halford ha patit a l’hora d’encarar l’últim agut del tema del disc Screaming For Vengeance. Curiosament, i davant de la mirada atònita dels més escèptics, la rovellada veu del cantant, qüestionada des de la sonada reunió el juliol de 2003, en surt victoriosa i ens obsequiarà amb la millor interpretació vocal des de la seva tornada.
Els primers compassos de la nit ja han permès respirar un ambient especial: un feed-back d’energies constant, una espècie de comunió divina entre els Apòstols i els seus fidels. No cal dir que el públic està predisposat a fruir del set-list letal que Judas Priest està descarregant en els diversos festivals i a delectar-se amb l’ambrosia que la formació ha convertit en música, però també és evident que aquesta renovació ha afectat l’estat anímic dels Sacerdots que es mostren motivats i il·lusionats en extrem quan ataquen tots i cadascú dels temes. Se’ls veu distesos i assaborint cada minut que passa, com si haguessin aconseguit superar la pressió d’haver de demostrar constantment que continuen sent els mateixos que van commocionar la comunitat metàl·lica amb l’edició de Painkiller.La veu del metall es passeja majestuós mentre explica que a continuació tocaran una cançó del disc British Steel que conté la paraula “law” en el seu títol. Els devots de la fe metàl·lica literalment embogeixen quan se’ls pregunta repetides vegades “Breaking the what...?” i els quatre instrumentistes arranquen les primeres notes de «Breaking The Law», caient els fans en l’autèntic èxtasi místic-musical que els comunica amb els déus.
Arribats a aquest punt, els feligresos ja s’han rendit al Summe sacerdot que agraeix els crits d’”oé-oé” amb el quals acomiaden el tema. Però quan l’emoció d’aquest moment encara persisteix en l’ambient, les baquetes d’en Travis metrallen amb el brutal ritme marcial del també insòlit en concert «Hell Patrol» que és acompanyat per una marea humana de punys alçats. Increïble.El teló amb la cara del profeta visionari i les campanes ens indiquen que és l’hora de «Death», l’última peça que presentaran del seu flamant treball. Les portalades centrals de la plataforma de la bateria s’obren de nou i permeten l’entrada estel·lar d’en Rob assegut en un tron amb els braços coronats per dues calaveres, amb el tresquarts que va lluir al final de la gira anterior i subjectant un bastó amb el qual s’ajudarà per moure’s per l’escenari i dramatitzar la composició amb l’histrionisme que el caracteritza. Una elecció no gaire encertada tractant-se d’una peça tan llarga i densa instrumentalment que ralenteix els ànims dels presents.
A continuació pren el relleu un altre dels tresors deixats de banda i que fins ara mai han interpretat en directe: «Dissident Agressor» que Priest encara amb actitud, però que demana un grau d’exigència vocal al qual en Halford no hi pot arribat actualment.
«Angel» es presenta com la balada de la nit, interpretada amb mestratge pel grup al complert (primer en K.K. i en Glenn arpegiant les cordes de les seves guitarres, després en Rob entonant els versos d’aquesta sentida peça i finalment l’entrada de les línies de baix de l’inadvertit Ian i la força dels bombos de l’Scott) fent evident que aquest tema hauria d’haver-se convertit en una habitual des de la sortida d’Angel Of Retribution.
Aquestes darreres cançons han baixat les revolucions del concert, però els Sacerdots tenen un as amagat a la màniga. Quan es descorre la cortina del seu anterior treball i es desplega la de l’ull elèctric en el mateix moment en què sona «The Hellion», les brases s’encenen de nou i els càntics acompanyen totes les harmonies i els solos d’«Electric Eye», convertint-se en un dels altres punts àlgids de la nit. El grup es mostra feliç i agraït davant de la unànime aclamació amb la qual l’homenatja tot l’auditori.
Si encara quedava algun dubte, ara és evident que tothom està totalment sotmès a la voluntat celestial i més quan es presenta l’himne encuirassat del menystingut Defenders Of The Faith, «Rock Hard, Ride Free». En Rob demana la participació dels assistents perquè piquin de mans i la veritat és que l’estampa de desenes de milers de braços enlaire durant la interpretació d’aquesta sublim fusió de melodia i força, resulta difícil d’oblidar.
Però els Priest encara estan disposats a donar més i entre les peces que estan repescant del seu llegat, ara li toca el torn al demoníac «Sinner» on en K.K. pren el paper protagonista de guitar-hero amb l’ús de la palanca a l’inici del tema. Tota una delícia poder tornar a escoltar aquesta obscura composició on en Halford fa una interpretació força digna.
L’Scott Travis comença a repicar damunt dels seus timbals petites frases que acabaran desembocant en un dels clàssics moderns del grup, el devastador «Painkiller», que és rebut amb signes d’absoluta joia per part dels feligresos de l’església del metall. El vocalista, amb la caçadora on llueix la creu patada, despatxa la peça amb els genolls clavats a terra, mentre que els altres músics aixequen les seves guitarres com a mostra d’orgull davant la nova ofrena de càntics que els acaben de regalar els beats de Judes, el sacerdot. Si bé és cert que l’actual estat vocal del nostre cantant li fa impossible apropar-se a l’estàndard que ell mateix va marcar quan va enregistrar el disc a principis dels noranta, també cal fer evident que els seus companys són capaços de reproduir amb escreix l’agressivitat que ha destil·lat sempre i per la qual és rebut amb demostracions d’eufòria col·lectiva.
L’escenari es queda a les fosques i només s’escolta el brogit eixordador i inconfusible del motor de la potent Harley Davidson. Com sempre, durant l’acte litúrgic per excel·lència a qualsevol concert dels Defensors de la fe, els fidels tenen la seva particular aparició de la Verge quan en Rob surt novament, entre glopades de gel sec, de l’interior de l’estrada amb la gorra de plat, l’habitual jaqueta metal·litzada i pilotant la seva platejada màquina. Les gairebé vint-i-cinc mil ànimes allà congregades tenen la definitiva experiència religiosa quan en Glenn descarrega impunement el riff de «Hell Bent For Leather».
A continuació «The Green Manalishi (With The Two Pronged Crown)» fon definitivament els cors acerats d’un públic literalment enfollit que canta fins a l’extenuació el clàssic de Peter Green que, des de fa dècades, el grup s’ha fet seu. En aquests moments el grau de paroxisme és impossible d’explicar amb paraules, però es pot simbolitzar en les ganes que els creients posen en el joc vocal al qual el leatherman els té acostumats abans de presentar «You’ve Got Another Thing Comin’» i que la parròquia entona fins a quedar-se sense alè. En Rob Halford apareix vestit amb la caçadora que lluïa a l’anterior gira mentre interpretava «Judas Rising» però escurçada, i es mostra tant entusiasmat per la manera com el públic ha portat al grup en l’aire durant tot el xou que l’obsequia amb uns passos de ball dignes d’un primera espasa del ballet rus i una demostració de plenitud de forces corrent d’un cantó a l’altre de l’escenari abans d’acomiadar la cançó, saludant de nou juntament amb els seus companys, damunt de la plataforma i amb el teló de la bandera anglesa retallada per les lletres de la banda al seu darrera.
Tot ha acabat i els cinc membres de la banda s’apropen als límits de l’escenari, aplaudeix la seva gent agraint-los la forma com s’han lliurat i les ganes que han transmès des de les butaques. Mentrestant, els fans els brinden un llarg i calorós comiat, encoratjant la seva encomiable perseverança i pregant pel proper adveniment dels déus del metall a la Terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada