Des de que en K.K. -en col·laboració
amb el periodista escocès Mark Eglinton- va publicar el passat divuit de
setembre la seva autobiografia Heavy Duty
- Days And Nights in Judas Priest, bona part de les declaracions que han aparegut
a les entrevistes promocionant la sortida del llibre han estat esquitxades per
la polèmica. El ros guitarrista ha posat en marxa el ventilador, ha estirat de
la manta i ha començat a repartir a tort i a dret alhora i només l’Scott Travis
ha escapat de l’acritud de les seves paraules. Fem a continuació una cronologia
del relat d’aquests fets.
Tot comença el passat
disset de juliol, quan l’editorial britànica Da Cappo Press puja a les xarxes
socials la contraportada del llibre, on si pot llegir un breu extracte on en
Ken posa en entredit la imatge de cuir negre que la banda va convertir en icònica
a finals dels setanta: “No recordo exactament quan aquest pensament va començar
a rondar-me pel cap, però puc recordar haver-hi pensat en més d’una ocasió: ‘Saps?
No estic segur de la nostra imatge’ Pensant-ho millor, crec que Judas Priest va
tenir una mica de crisi d’identitat des dels seus inicis. El nostre look sempre
va estar una mica en entredit. A mi mai em va dir res, i en els primers dies de
la nostra carrera, suposo que ho vaig veure com una virtut”.
Respecte al seu esperat retorn
al grup després de la sortida forçosa d’en Tipton, en Downing confessa a
meitats de setembre al programa Noize In
The Atlantic que va estar esperant una trucada on li demanessin tornar a
ocupar el seu lloc: “Segurament no hauria acceptat, però no vaig tenir l’opció
de respondre ja que la decisió del relleu ja estava presa i es va anunciar
abans de què ningú en sabés res. Inclús quan me’n vaig assabentar em vaig
quedar pensat: ‘serà veritat?’. Suposo que vaig estar esperant que sonés el
telèfon, però mai ho va fer, així que mai sabré si hauria contestat o no. És
millor deixar-ho així”.
Malgrat tot, en Ken no
descarta, tot i les seves reserves, tornar algun dia amb els Sacerdots i en una
entrevista a Vintage Rock, s’estenia
una mica més al respecte: ”Hi va haver una oportunitat de tornar no fa gaire,
però va passar de llarg. Així que ja sumem un any més a les nostres esquenes.
Ara en compliré seixanta-set i em trobo en bona forma. En el seu moment no m’ho
van demanar, però si ho haguessin fet, tot hauria depès de com m’ho haguessin
preguntat i de com s’haguessin plantejat les coses en el futur. No puc preveure
si hi haurà una altra oportunitat, així que potser se m’ha fet massa tard. Però
torno a reafirmar-me: ‘Si passes alguna cosa, hauria de sospesar les circumstàncies
en les quals es donés’.”
Sorgeix en aquest punt un nou
creuament de declaracions entre el guitarrista i l’Ian Hill quan aquest darrer
explica que no tindria sentit haver demanat a en K.K que tornés arran de la
sortida temporal d’en Glenn ja que el seu lloc ja havia estat ocupat per en
Faulkner i el què hauria de fer en el supòsit d’haver reingressat, hauria estat
aprendre’s les parts d’en Tipton, la qual cosa era un sense sentit. “Els motius que esgrimeix l’Ian sobre perquè
no m’han convidat són absurds. Si hagués tornat a Judas Priest, òbviament hagués
ocupat el meu lloc. És el què els fans haguessin volgut. Igualment, en Richie
està tocant també les parts d’en Glenn, així que no s’hagués donat el cas en el
qual jo toqués les parts d’en Tipton i en Faulkner les meves. En unes altre
declaracions a Please Kill Me, es
mostrava força bel·ligerant amb el seu substitut a qui ha arribat a titllar de
mer clon: Jo sóc guitarrista. En Richie és guitarrista. Sabem exactament el que
passaria: Jo recupero el meu lloc i ell es fa amb el costat de l’escenari d’en
Glenn i tornem a ser Judas Priest. I en Richie no ha de tocar “Sinner” perquè
jo ho puc fer millor, ja que en sóc l’autor. En Faulkner fa una gran feina,
però puc tocar i actuar millor que ell. Això és el que esperen els fans perquè
em recorden de fa molts anys, per l’amor de Déu, des de fa dècades...”
Però tornant a la
picabaralla entre els dos fundadors de Judas Priest, el guitarrista declara: No
sé quan se li ha acudit aquesta idea a l’Ian, però no estic content amb el que
està dient. Sembla que dóna a entendre que cap fan em troba a faltar i que en
Richie ha aportar nova energia a la banda. Això és injust, Ian. Per què ho dius?
Haig de recordar-te que a la meva darrera gira, jo era l’energia. Vaig haver d’aixecar
el peu de l’accelerador perquè no podien seguir-me el ritme. Després d’un dels
primers xous, en Travis em va comentar que estava acaparant massa protagonisme damunt
l’escenari. Semblava com si volgués apoderar-me del xou per fer exactament el
mateix que havia fet sempre. Va ser llavors quan vaig posar-me en un segon pla
i a sentir-me disgustat amb la situació. En Rob llegia les lletres de les
cançons, en Glenn anava a buscar cerveses entre tema i tema i jo, allà al mig,
no sabia que fer”. “Que Déu et beneeixi i que els beneeixi també a ells perquè
vau ser com germans” proclama en K.K. “Vam anar junts a l’escola, a l’institut
i vam viure plegats la nostra carrera, però Ian, pensa el què dius abans de
parlar. Has substituït l’energia amb energia. Això està bé, però no et fa
avançar”.
Per altra banda, segons
explicava en Downing a The Guardian,
després de la seva marxa havia enviat dues cartes a l’oficina de management. Si
bé a la primera donava a entendre que deixava la banda emprant un to afable i d’agraïment,
a la segona el seu ressentiment anava dirigit a membres concrets, i van ser
aquestes paraules les que van frustrar la seva tornada als escenaris quan en
Glenn no va poder sortir de gira per a presentar Firepower. I està clar que no
havien de ser paraules massa afalagadores perquè després de tots aquests anys, encara
es mostra rancuniós amb el seu excompany a les sis cordes: “Mai em va semblar
fàcil portar-me bé amb en Glenn. Aviat em vaig adonar de les estrictes condicions
amb les quals treballava. Si anaves a relacionar-te amb ell, ho havies de fer
amb les seves normes”.
Però la cosa va a més quan
relata: “Vaig parlar seriosament amb en Glenn sobre com bevia abans i durant
els concerts. Jo sóc bevedor de cervesa i sé que mai hauria pogut fer el què
ell feia. Semblava que alentia els concerts. Odiava haver de sortir cada nit
sense saber que podia passar. Em posava nerviós i no em feia cap gràcia. En Tim
em demanava que fes alguna cosa i jo li contestava: ‘jo toco la guitarra, no hi
puc fer res’. La gent no se n’adonava, però vaig quedar tocat i vaig deixar de
divertir-me”.
Veient com han tractat els
Priest els temes d’alcova durant la seva llarga carrera, podem considerar
aquests comentaris una mica fora de lloc. Però el Kenneth està disposat a dinamitar-ho
tot i prossegueix relatant a The Rolling
Stone que l’excessiu “protagonisme” d’en Tipton va ser un dels altres
aspectes que el van forçar a deixar el seu grup: “Jo no era l’únic que sentia
el poder i el control que en Glenn exercia sobre la banda. Per aquest motiu em
va sorprendre que no em convidessin. Tots sabien que el meu problema era amb en
Glenn per com bevia i com prenia les decisions. Ja n’estava tip i els altres
pensaven el mateix”. I concreta les seves paraules: “Ell decidia quan sortíem
de gira. Moltes decisions es prenien d’amagat de la resta. Tots ho sabíem, però
no en teníem proves i no pots queixar-te de coses que no pots demostrar. Per
part meva, crec que democràticament és la millor manera de treballar. Però en
aquest cas algú vol un tros de pastís més gran que el dels altres”.
I està clar que les ferides
encara no han cicatritzat, ja que després de l’anunci de la malaltia d’en
Tipton, la comunicació amb el guitarrista ha sigut a través de terceres
persones: “Li he transmès els meus millors desitjos a través del management i
fins aquí han arribat les coses”.
Queda clar que l’actual
relació amb els seus excompanys no gaudeix de molt bona salut: “Hauria de pensar
que les meves opcions de formar part de la banda s’han esfumat. Suposo que és
el mateix que passa en una relació de parella o entre pares i fills. Passes
molt hores junts i apareixen les discrepàncies. En el nostre cas, no crec que
les coses acabessin bé o malament. Hi ha gent més tolerant que altres i hauria
fet falta un miracle per a romandre junts després de quaranta anys. Tothom
hauria hagut de cedir i haver mantingut l’equilibri entre el donar i el rebre, però
arriba un moment en el qual això es va trencar. Vull pensar que la democràcia
sempre és la millor política, però entre nosaltres va deixar d’existir. No sé
com, però va passar”. En Downing deixa entreveure un motiu més dels quals van
fer-lo abandonar el vaixell: “Després dee la gira de Nostradamus, el management
va comentar-me: ‘Hauràs de començar a composar cinc cançons per a un EP’ i vaig
veure que hi havia alguna cosa que no funcionava prou bé. ‘En Rob acaba de
llençar dos àlbums en solitari i nosaltres anem a publicar un EP?’ Va se la
gota que va fer vessar el vas, de veritat. Vaig creure que ja era suficient”.
Darrerament sembla que el ros guitarrista ha suavitzat les seves
incendiàries declaracions: “Sóc afortunat d’haver pogut formar part d’això. Van
ser moments meravellosos. Sense tenir en compte tot els que ha passat en
aquests darrers anys, sempre diré que he sigut respectuós i que estic agraït als
meus companys. Vàrem fer un gran viatge junts i vam tenir èxit. Tot el que hem
fet ha passat a la història. Espero que en el futur, quan la gent miri enrere i
pensi en el heavy metal, recordi inevitablement el nom de Judas Priest”.