FITXA TÈCNICA
CD 1 (1er. Acte)
1.-Dawn of Creation* (2:31)
2.-PROPHECY (5:26)
3.-Awakening* (0:52)
4.-REVELATIONS (7:05)
5.-The Four Horsemen* (1:35)
6.-WAR (5:04)
7.-Sands of Time* (2:36)
8.-PESTILENCE AND PLAGUE (5:08)
9.-DEATH (7:33)
10.-Peace* (2:21)
11.-CONQUEST (4:42)
12.-LOST LOVE (4:28)
13.-PERSECUTION (6:34)
CD 2 (2on. Acte)
1.-Solitude* (1:22)
2.-EXILED (6:32)
3.-ALONE (7:50)
4.-Shadows In the Flame* (1:10)
5.-VISIONS (5:28)
6.-Hope* (2:09)
7.-NEW BEGINNINGS (4:56)
8.-Calm Before The Storm* (2:05)
9.-NOSTRADAMUS (6:46)
10.-FUTURE OF MANKIND (8:29)
*Interludi que introdueix el tema principal
Durada total: 102 minuts amb 35 segons
Totes les cançons escrites i arreglades per Tipton/Halford/Downing i publicades per EMI Songs Ltd.
Rob Halford (veu); Glenn TIpton i KK Downing (guitarres elèctriques i sintetitzades); Ian Hill (baix); Scott Travis (bateria).
Don Airey enregistra els teclats i Pete Whitfield els intruments de corda.
Editat el dilluns 16 de juny de 2008 a Europa i el Regne Unit, a través de Columbia Records, i el dimarts 17 als EEUU, a través d’Epic Records (tot i que el dia 9 d’aquest mes ja es podien escoltar fragments de 30 segons de cadascuna de les cançons a Amazon.com, i l’11 i el 12 es van sentir al complert a la website del programa de la cadena VH1 "The Leak").
Produït per Glenn Tipton i KK Downing
Enginyer: Richard Wood
Gravat als The Old Smithy Studio, Worcestershire
Mesclat per Attie Bauwn, Glenn TIpton i KK Downing en els Bauwhaus Amsterdam Studios
Masteritzat per Attie Bauwn en els Bauwhaus Amsterdam Studios i Darius Van Helfteren en els Amsterdam Mastering Studios
Disseny de la portada i del treball artístic de les pàgines interiors: Mark Wilkinson (el dibuix s’estrena a la pàgina oficial del grup el 21 d’abril)
Mànagers: Jayne Andrews i Bill Curbishley
Edició Box-set de luxe amb els dos compactes i un llibre de tapa dura de 48 pàgines -88697315582-;
Edició Super box-set de luxe amb els dos compactes, tres vinils presentats en fundes de plàstic transparent, el llibre de tapa dura de 48 pàgines (amb el mateix contingut que l’anterior, però de forma quadrada i art-work diferent a la coberta) i un pòster desplegable (amb la imatge dels quatre genets de l’Apocalipsi), presentat en una capsa folrada amb motius del nou treball
–88697315572-.
Posició en les llistes:
#3 – Croàcia
#3 - República Txeca
#3 - Finlàndia
#5 - Alemanya
#5 - Suècia
#6 - Europa
#9 - Canadà
#11 – EE UU
#12 - Hongria
#12 - Noruega
#12 - Suïssa
#13 - Àustria
#17 - Austràlia
#17 - Dinamarca
#26 - Itàlia
#26 - Espanya
#30 – Gran Bretanya
#31 - Nova Zelanda
#38 - França
#50 - Holanda
Singles:
El 21 d’abril de 2008 es presenta com avançament del disc la peça «Nostradamus», que es pot descarregar de franc a través de la website livenation.com.
El 4 de maig es pot escoltar, a través de la web fmqbproductions.com, «Visions» com a primer single que extreu Epic Records.
El 20 de juny la Mtv estrena en exclusiva el video-clip de «War» i es posa en circulació a les televisions americanes l’espot televisiu que anuncia la sortida del doble disc conceptual Nostradamus.
LA GRAVACIÓ
La història de per què decideixen posar-se a treballar en el projecte basat en la vida del profeta és àmpliament coneguda per tothom: en Bill Curbishley els visita durant el concert que el grup farà a Estònia el primer de desembre de 2005 i mentre parlen del següent pas discogràfic a fer després del que ha marcat la seva sonada reunió, el mànager els planteja l’opció de fer el disc conceptual sobre el visionari en qüestió. Els Sacerdots es mostren força predisposats, ja que encara que no es tracta de la idea més original del món, si que és un tipus de disc que mai abans han fet, i en conseqüència significa el repte que Judas Priest constantment es planteja quan es disposa a publicar una nova obra: anar un pas més enllà en termes d’evolució.
Així, a principis d’abril de 2006, havent-se pres un merescut descans després de la extensa gira de presentació d’Angel Of Retribution, la tripleta compositiva es troba a l’estudi d’en Tipton per posar en comú les primeres idees i, paral·lelament, anuncien l’aparició d’aquest proper àlbum que la banda pensa presentar i tocar integrament en directe com si es tractés d’un musical èpic en un entorn netament teatral, entre abundants efectes especials i, possiblement, amb actors. Encara que qualsevol cosa que fa referència a l’elaboració d’aquesta nova obra es troba en tot moment envoltada per un halo de secretisme, també es filtra que tota la música continguda es desenvoluparà en un continu, com en un òpera clàssica, sense interrupcions entre les peces.
Fins a l’estiu, en Rob va treballant en les lletres, que recolliran els aspectes més importants de l’existència d’en Nostradamus des del moment en què s’adona que té habilitats profètiques fins la seva mort, posant l’accent en tots aquells successos que l’han anat marcant en vida. Mentre, en KK i en Glenn van fent demos que treballen conjuntament amb els textos del cantant, ja que en tot moment la música es composa al voltant de les lletres que narren la història.
Des de meitats de setembre, després d’haver-se prés un descans estival, i fins les primeres setmanes de 2007, els dos guitarristes, mentre que l’Ian i l’Scott treballen en la composició de les seves parts, van donant forma als nous temes.
Un altre dels aspectes que surt a la llum pública és la intenció d’incloure molts elements simfònics, orquestracions i cors en bona part dels temes, en els quals els teclats ambientals tindran una important presència.
Durant el mes de març tothom conflueix al The Old Smithy Studio per gravar els seus instruments: primer ho fan el baixista i el bateria i a finals de mes, el vocalista. En KK i en Glenn registren les seves pistes i acaben de perfilar tot allò que es refereix a la producció poc abans de començar l’estiu. A finals d’any, tots dos es desplacen fins a Amsterdam per dur a terme la fase de mescles, en la qual seleccionen les diferents peces que donen continuïtat al relat i s’adonen que la durada supera, i molt, la del suport d’un sol disc compacte.
Finalment, durant les primeres setmanes de 2008 el treball es masteritza a Amsterdam i a finals d’abril es fa publica la data oficial de sortida, coincidint amb l’inici de la gira d’estiu, durant la qual tocaran un set-list basat en els seus clàssics eterns, deixant per al 2009 la presentació íntegra de Nostradamus -sempre i quan els fans hagin mostrat suficient interès en aquest nou treball durant els mesos posteriors a la seva sortida-.
EL DISC
Nostradamus, el setzè disc d’estudi dels Deus del metall, és el primer en format doble i conceptual que llencen al mercat i es centra en els capítols més importants que van marcat la vida del cèlebre visionari, passant de puntetes per damunt de les seves profecies.
Així, al llarg d’aquest singular drama líric es narra el moment en el qual descobreix la seva capacitat de preveure el futur a través de la influència dels astres i com aquestes visions que presagien la fi del món el posseeixen i es converteixen en la seva obsessió; la mort de la seva dona i els seus dos fills i com a poc a poc, va recuperant la pau interior i aprenent a conviure amb aquest dolorós record; l’època en la qual és perseguit per la inquisició al considerar-lo un heretge i, es veu obligat a exiliar-se a causa de la reafirmació en les seves pròpies conviccions; l’esperança i les ganes de viure que li confereix retrobar novament l’amor i, finalment l’instant quan prediu la seva mort i profetitza la immortalitat dels seus pensaments sobre el futur de la humanitat.
Aquesta obra està concebuda en dos actes –que es cenyeixen als dos discos compactes- conformats per 23 composicions, de les quals 9 són interludis que precedeixen i introdueixen les peces principals, que en són 14. Tots els temes es desenvolupen en un continu, sense interrupcions entre les diverses pistes, de manera que cada cançó connecta amb la següent i és així com es va avançant en el relat de la vida del visionari.
Els interludis abans referits, es basen tots en guitarra acústica, sintetitzada, teclat o piano i veu, convertint-se en passatges lents i dramàtics, embolcallats de suavitat i delicadesa.
Respecte a les cançons principals, la majoria superen àmpliament els cinc minuts i s’emmarquen dins del que podríem entendre com a migs temps i balades. Totes i cadascuna d’elles compten amb llargs desenvolupaments instrumentals i amb la presència latent de teclats simfònics i ambientals, el que porta a combinar a parts iguals l’èpica i l’epopeia amb la poètica i el lirisme.
La convergència d’aquests factors ens fa estar davant d’un disc que per gaudir-lo s’ha d’escoltar diverses vegades i sense prejudicis. Per un cantó és arriscat i molt diferent a tot allò que el grup ha fet fins aquest moment, i per l’altre es tracta de l’obra més rica de la seva dilatada carrera: estem davant d’un disc preciosista, amb matisos i detalls infinits que a poc a poc es van descobrint. La banda sempre ha mostrat una progressió creativa molt personal que els ha conduit ha explorar territoris desconeguts i coronar nous cims.
L’esforç creatiu que ha exigit la composició dels textos i les instrumentacions és a primer cop d’ull absolutament mastodòntic. Han optat per acceptar el desafiament d’embarcar-se en l’empresa de narrar els fets més significatius d’un figura històrica. Bona part de les lletres d’algunes de les seves peces més emblemàtiques han girat sobre personatges creats per ells («The Sentinel», «Painkiller», «Jugulator», «Sinner» o «Starbreaker»), però mai abans ho havien fet d’un de real com en Nostradamus (a excepció feta de «The Ripper»). Així, l’elaboració dels textos i la música s’ha desenvolupat com un llibre que ha anat avançant des del principi i fins el final, de manera que un cop acabaven un tema, havien de moure’s endavant en la línea del temps per relatar què passava a continuació en devenir vital del vident. En conseqüència i en bona mesura, això també implica per part dels seguidors una predisposició diferent, sent necessari escoltar l’obra d’una tirada respectant l’ordre en què se succeeix la història per poder-s’hi identificar, deixant una mica de banda la forma habitual d’escoltar un disc que conté cançons sense un lligam temàtic.
Els Defensors de la fe mai han agafat el camí fàcil i aquesta nova producció és una altra mostra fidedigne. Han tingut la valentia d’innovar, variant substancialment el seu registre sonor, distanciant-se del classicisme de Defenders Of The Faith, de la brutalitat de Painkiller o dels tocs contemporanis de Demolition. Encara que Nostradamus no sigui assimilable a cap treball anterior, si ens posem a buscar amb la intenció de trobar alguna cosa, podríem descobrir (mirant-ho amb certa perspectiva i tota la cautela del món) alguna influència remota i llunyana en determinades cançons del seu llegat, com pot ser el cas de la singularitat de les recents «Eulogy» i «Loch Ness» o de les primitives «Last Rose Of Summer», «Here Come The Tears» o «Epitaph». Evidentment, el més senzill –i segurament el desig de molts dels seus devots- hauria estat treure un treball, com fan la major part de formacions consolidades, sense sobresalts, continuista i acomodat a unes estructures i a un tipus de so característic que sigui fàcil de reconèixer a la primera. Però, com han dit moltes vegades els Clergues metàl·lics, mentre estiguin vius buscaran reptes als quals enfrontar-se i segons es pot concloure de tot això no només estan aquí pels diners, sinó que encara frueixen amb la creació i la composició de la música.
Tot i així no cal que ningú s’espanti perquè l’essència característica de Judas Priest està present en tot els disc: la veu inconfusible i la manera de tocar les guitarres en els duets compartits, els solos individuals i les harmonies, et fan notar que és indefectiblement una obra dels Defensors de la fe.
Però com ja és habitual sempre que apareix una nova referència de Judas Priest, els seus fans l’adoren i l’odien a parts iguals. Els fidels estan acostumats als canvis que acompanyen qualsevol aventura discogràfica i per tant aquest allunyament del que podria considerar-se heavy metal clàssic, s’hauria d’entendre com part de l’evolució lògica dins del particular univers Priest.
La gravació, encara que s’ha digitalitzat amb Pro Tools, traspua un so força natural que recorda bastant el de les analògiques, mentre que els dos guitarristes han sortit airosos de la producció més diferent i complicada a la qual mai s’han enfrontat a causa de la profusió dels arranjaments i les sonoritats innovadores.
En tot moment es busca un coixí simfònic i orquestral, una profusa prolongació dels passatges instrumentals de fons ambiental i l’ús d’acústiques, en detriment dels riffs, els solos i els duets que, per exigències del guió, queden en alguns moments relegats a un relatiu segon pla. Tot i així, les diverses variants que han enregistrat en Glenn i en KK resulten de les més treballades, brillants, melòdiques i inspirades de la seva carrera.
Però si les guitarres poden semblar en determinats moments actors secundaris, no passa el mateix amb la veu d’en Halford, protagonista absolut del disc. Ens obsequia amb una àmplia gamma de registres mitjançant els quals dramatitza i emfatitza la interpretació de les lletres de forma teatral –fent-ho en italià i francès quan és necessari-, per transmetre la intensitat i l’emoció del missatge que expressa. El seu treball és superb dins de les seves possibilitats actuals: es mostra força mesurat, cantant en tons més baixos i destil·lant comptats aguts que ja no brillen amb la mateixa lluminositat.
La bateria d’en Travis sona tremendament colossal -havent també de compartir espai amb la resta de sonoritats-, mentre que el baix de l’Ian Hill continua sent aquella recòndita manifestació imprescindible per ajustar la maquinària d’aquesta factoria metal·lúrgica.
Per altra banda, i esdevenint una desafortunada pràctica habitual en els darrers treballs, el logotipus del grup també varia i ara s’emparenta amb la tipografia usada pel títol i les cançons del flamant doble cd. Segons els Apòstols això és necessari perquè el continent mostri visualment la diferència que amaga el contingut.
La il·lustració de la portada, on es mostra un primer pla de Michel de Nôtredame amb el seu univers de prediccions i profecies a l’esquena, també difereix bastant de la de les clàssiques criatures metàl·liques que fins ara ha creat en Wilkinson pels discos Jugulator i Angel Of Retribution, suposem que amb l’intent d’oferir un major realisme.
Qualsevol dels dos formats del llibre que acompanyen les edicions especials permeten gaudir àmpliament de les magnífiques il·lustracions realitzades per l’artista -inspirades en l’estil del renaixement italià de Leonardo da Vinci- que pàgina darrera pàgina simbolitzen els continguts de les diferents lletres.
LES CANÇONS
Les primeres notes de piano de la llarga introducció intrumental «Dawn Of Creation» repiquen com ho fan les gotes d’una pluja d’estiu que presagien turmenta; així aquesta simple insinuació dóna pas als bombo i els plats que redoblant amb fúria tempestuosa ens aboquen a «Prophecy», un mig temps marca de la casa amb ritme molt pesat i tornada bastant senzilla però efectiva. Una fantàstica carta de presentació on s’insinua algun agut i una boniques guitarres doblades després del solo d’en Tipton.
«Awakening» és el primer passatge amb teclat ambiental i guitarra acústica, on en Rob imprimeix un aire melodramàtic a la seva interpretació, que ens introdueix a «Revelations» on els teclats i la bateria marquen la pauta mentre en Halford escup les síl·labes entretallades. La tornada és veritablement hipnòtica, així com les inspirades estrofes que les segueixen. De la mateixa manera, tan el ciclopi desenvolupament instrumental -amb fugaços tocs flamencs- com el primer solo compartit, són vastament meritoris.
«The Four Horsemen» comença suau i dolça amb una veu angelical fent l’eco de la del vocalista, però ràpidament els teclats extreuen una esgarrifosa melodia que ens acosta a «War», un tema molt ambiental, insuls i desconcertant, on els tambors de guerra i una melodia tenebrosa ens recrea al caos de la batalla de la fi del món mitjançant una atmosfera asfixiant que crispa els nervis.
Un bonic duet acústic entre en Downing i en Tipton donen pas a l’aspre delicadesa de «Sands Of Time», que cap a la part final introdueix amb subtilesa un intrument de corda que insinua l’estupenda melodia de la intensa «Pestilence And Plague», amb la impactant tornada cantada en italià. Nou solo d’en Tipton i fantàstica harmonia a dues guitarres, coronada posteriorment amb una commovedora estrofa.
El repicar a mort de les campanes presenten «Death» una peça tenebrosa i densa, amb una cadència fatigosa i lenta que compleix amb la comesa de suggerir un ambient agònic i poca cosa més.
Una reposada melodia a dues guitarres titulada «Peace» antecedeix a l’èpica mastodòntica de «Conquest», un brutal mig temps amb un preciós dibuix de guitarres i unes curioses melodies aràbigues que desemboca en una gloriosa i heroica tornada.
«Lost Love» òbviament és la balada del disc. Una emotiva peça amb acústiques i teclat ambiental, amb en Rob doblant-se les veus per conferir major dramatisme i malenconia a una preciosa composició, i a qui acompanya un instrument de corda fregada quan canta la tornada per darrera vegada.
Un òrgan d’església i unes veus d’ultratomba són l’inici de la fulgurant «Persecution», un tall depur heavy metal. En Rob està magnífic amb les pujades de to al final de les estrofes i agressiu en el vers que serveix d’antesala a uns ràpids solos compartits que guspiregen i es fonen en una vertiginosa harmonia final.
Un únic piano sobre un coixí de teclats ambientals és el punt de partida de la trista «Solitude», la pista que obra el segon acte de l’òpera. Aquesta es fusiona amb «Exiled», un espectacular tema lent marcat per uns acords amb reverberació, una tornada plena de nostàlgia i una marcada progressió de teclats a l’equador del tema, després de les quals el vocalista canta emmantellat per la grandiloqüència d’un cor.
A continuació arriba la redemptora «Alone», un fastuós mig temps que comença amb una variant melòdica de la tornada, per arrencar després -de mans de la potent bateria- amb un poderós riff que la converteix en un himne atemporal. En Rob ens regala diversos aguts, canta novament al damunt d’uns teclats orquestrals i en KK i en Glenn es llueixen a la part central del tema alternant-se a l’hora de tocar una vegada més les acústiques.
Teclat ambiental, guitarres desendollades, impalpable baix i suggerent veu són novament els ingredients que conformen la nostàlgica «Shadow In The Flame», el preludi de «Visions», una galopada sònica d’accessible tornada -que recorda molt a «Subterfuge» per la manera com es casa el so de la bateria amb el de les guitarres-. La peça sona molt moderna i actual -gràcies també al tractament dels teclats- i es distancia bastant del conjunt dels disc. Interessantíssimes les estrofes en les quals en Halford es dobla les veus, establint una espècie de diàleg on la resposta que fa la segona veu és una variació de la melodia cantada per la principal.
La coral «Hope» es fon amb el cant a la vida que representa la sentida «New Biginnings», que conté un rerefons instrumental que arriba a saturar. A mesura que la cançó avança, ens trobem primer amb el melós pont que precedeix la romàntica tornada, digne de ser el punt àlgid de qualsevol musical, amb en Rob exercint com mai el seu paper de divo que sap trobar la fibra sensible.
Uns eteris dibuixos de guitarres i una entonació xiuxiuejant encapçalen la premonitòria «Calm Before The Storm», el darrer sedós interludi. Els teclats ampul·losos i la veu impostada descol·loquen una mica, però tenen poc més d’un minut per amagar la virulència de la tempesta que es prepara per descarregar amb el colpidor «Nostradamus». Una cançó demolidora, secundada per un enèrgic pont i una indefectible tornada, que recull bona part dels trets d’identitat dels Capellans amb alçacolls d’acer: agressivitat i melodia, aguts descarnats, puntejos salvatges –que recorden els de «Painkiller»-, un furiós duet de guitarres –que et fa venir a la memòria el de «Rapid Fire»- i una infranquejable muralla sònica construïda a base de baix i bateria. Finalment, la incertesa de «Future Of Mankind», solemne mig temps transcendental, posa el punt i final a aquesta història. Novament la màquina Priest funciona a plena potència, ajudada per l’estructura de la peça d’enigmàtic pont i pomposa tornada. Però són els dos guitarristes els que es llueixen fent una autèntica exhibició durant els vuit minuts que dura la composició, no només a través del massís i pesant riff que acompanya els versos –el darrer dels quals en Rob s’atreveix a recitar en francès-, sinó mitjançant el magnífic cos central que s’inicia amb els instruments doblats, continua amb el solo d’en Downing, prossegueix amb la recuperació de l’harmonia inicial, dóna pas al solo d’en Tipton i finalitza amb la confluència afinada d’ambdues guitarres i els teclats.
Marc Milà Hernández
